Els Dalton

Alpinisme. Massís Néouvielle: Cresta del Pic Long (AD)

2011-11-28T23:20:00.001+01:00

Fa temps que volia publicar aquest article, però no havia trobat el moment i ho havia anat deixant. Bé, d'avui no passa.... som-hi.
El Pic Long és el més alt de la zona del Massís de Néouvielle, però la dificultat per arribar-hi per qualsevol lloc l'ha fet caure una mica en l'oblit, i el nom que ha agafat el massís és el del segon pic en alçada, molt més popular que el primer. Una altra dada: és l'únic massís pirinenc ubicat únicament en zona francesa.


Des del Neouvielle: Pic Maubic davant, Pic Long i Pic Badet a l'esquerra

Pujant cap el Pic Maubic a la dreta i Pic Long a l'esquerra

Pic Long a la dreta i Pic Badet a l'esquerra

L'aproximació es fa per la vora de l'estany de Cap de Long, aviat puja amunt per després tornar a baixar a fi de superar una paret de roca que cau cap el llac. Al matí, amb ganes aquest descens té poca importància, però en tornar cansats serà com una petita tortura remuntar els gairebé 100 mts de desnivell.
Un cop a la cua del llac, seguim pujant, ara per la vall amunt fins a trobar la carena que ens portarà al primer 3.000 de la jornada, el Pic Maubic (3.058 mts.).

Allà comença l'aresta que ens durà fins el Pic Long. La primera part és bastant horitzontal o en lleugera baixada,sobta perquè de seguida s'estreny i és molt aèria però la progessió no té grans dificultats.

Inici de la cresta

Primera part de la cresta

Tot seguit el terreny és més abrupte, s'han de superar tres agulles, la primera per l'aresta, la segona flanquejant-la, on en acabar el flanqueig hi trobem un ràpel de 10 mts. i la tercera la tornem a flanquejar.

Zona de les agulles

Després ja comencem l'ascensió a la piràmide final del Pic Long i ho fem per una espècie de canaleta situada a la dreta de la cresta, d'aquesta manera superem amb facilitat els passos més delicats del fil.
Aquesta canaleta s'acaba amb un últim mur més ampli on, primer es supera un tram vertical, després es fa un flanqueig a la dreta per superar una agulla i finalment es fa un altre tram més vertical que ja ens du al cim del Pic Long (3.192 mts.).

Descens del Pic Long. Es fa per la pala esquerra de la foto.

Per baixar del Pic Long, ho fem per la cara sud, un pendent delicat i descompost que seria la via normal per fer el cim, d'aquesta manera superem les grans dificultats de l'aresta ràpidament. Quan el pendent es suavitza, hi ha un tram que ens permet tornar a posar-nos a l'aresta i la continuem. Des d'allà arribem a la Hourquette de Pic Long (3.099 mts.) fàcilment.

Flanqueig descompost

Tot seguit ve un tram força horitzontal, poc difícil però que s'ha de treballar, estret i aeri fins arribar a la piràmide cimera de l'Agulla Badet (3.135 mts.) que farem sense dificultats.
A partir d'aquí flanquejarem per una zona força descomposta on s'ha d'anar amb compte i que ens portarà finalment fins el Pic Badet (3.160 mts.).

La baixada d'aquest pic la farem també per terrey descompost i algun troç vertical fins arribar a una zona on podem abandonar la cresta i retornar a desfer el llarg camí que ens portarà al cotxe.

Màrius, Xavi i Lluís

Cova D'Anes. Cerdanya

2011-11-15T19:00:00.001+01:00

Cova senzilla i preciosa, ideal per iniciar-se en l'espeleologia.
Les diferents formacions que s'hi veuen en el seguit de sales que et trobes són cada cop més maques i d'orígens i colors diferents, cosa que li fa tenir un atractiu especial. A més, al ser gairebé horitzontal la dificultat és escassa, només la trobariem pel fet de que el fang i el desgast del passar-hi converteixen alguns trams en relliscosos, amb el conseqüent risc de caiguda.
Per les ressenyes sembla curta però un cop dins els poc més de 300 mts que té són més que suficients per gaudir-ne del tot. Té un recorregut lineal sense ramificacions, per tant la possibilitat de pèrdua és nul.la.
La part final és l'única amb una certa dificultat, poc recomanable per a principiants, encara que està equipada amb cordes per poder avançar amb seguretat.
Obligat portar casc, frontal i roba d'abric que es pugui enfangar.

A continuació deixo el track de l'aproximació i el retorn. El pendent camí que fem supera 200 mts de desnivell de manera molt decidida, sempre per la costa que hi ha just davant de Bellver de Cerdanya, i en tot moment sentim el soroll dels cotxes que passen per la carretera de Puigcerdà a Andorra.
El temps invertit en fer aquest tram d'aproximació és de menys de 30 min. El temps de retorn serà inferior al ser tot baixada.

Cresta del Sol

2011-10-26T23:26:00.000+02:00

En aquest article explicaré una altraesplèndida jornada alpinística, abans però, vull agrair aquestobsequi en forma de matinal als companys Antxi i Llorenç, equipadorsde la via.

La Cresta del Sol, situada molt a prop de Sant Llorenç de Morunys, és potser una viaque té més d’escalada que no pas de cresta en sí.
Tot i quepassa pel fil de la carena, ens hem acostumat a fer una arestasortejant blocs de granet o passos en terreny calcari, passos moltaeris i sovint horitzontals, i poc o molt poc equipament en general.

Aquesta inusual cresta de conglomeratens ofereix, en primer lloc, un terreny que quan és pla hi abunda lavegetació, i quan és vertical ho és bastant més que la majoria decrestes. Així, quan progresses en horitzontal gairebé ésinnecessari l’ús de la corda ni que sigui en ensamble, i quan elterreny s’adreça, és necessari ascendir progressant en llargs ion hi ha un bon equipament, cosa que s’agraeix perquè laprogressió aquesta roca és difícil de protegir.

L’aproximació per terreny boscós iaccidentat és entretinguda, passa per varietat de racons i senseguanyar gaire desnivell fas un flanqueig per sobre el pantà de laLlosa amb petites pujades i baixades.

La via comença en un coll evident a la part baixa de la cresta, amb un pas de III. Un cop superat, vas avançantentre vegetació i petites grimpades que et van servint peracostumar-te a aquest tipus de roca. Ens anem aproximant lentament ala part més imponent de la via. És una torre on des del peu finsdalt hi ha uns 110 mts. d’escalada entre III i IV+.

Aquests 110 mts. es poden fer, bé ambquatre llargs, que és el que preveuen els equipadors, bé en dosllargs molt llargs de gairebé 60 mts cad’un.

Els avantatges i desavantatgesd’escollir una o altra opció són susceptibles d’avaluació percada cordada: si es fa en quatre llargs el temps invertit és mesgran però la comunicació amb el company serà més bona. Percontra, si es fa en dos llargs -el nostre cas- el temps serà menorperò la comunicació amb el company es veu molt minvada, fins alpunt que en un moment vam haver de fer servir la tecnologia mòbilque sovint portem tots a sobre. Les característiques del recorregutfan que la sonoritat, sobre tot de la segona a la quarta reuniósigui gairebé nul·la.

Continuem amb un tram herbós i boscós alternant amb petites rampes de roca fins arribar a la part final on també progressem en cordada per fer els últims 20 metres d'escalada de màxim IV+.

En aquesta època de l’any, ja nopots començar gaire d’hora perquè, tot i que li dóna el nom a lacresta, el Sol ja és més mandrós. Li costa sortir i escalfar laroca i l’ambient, per tant no hem matinat gaire, i com que intentemno perdre mai el costum de fer un bon tec en acabar, el temps màximque ens proposem és de quatre hores per fer tot el recorregut. L’hemacomplert de manera gairebé matemàtica: 2 hores per fer la via idues més repartides entre aproximació i retorn.

El retorn tampoc deixa de ser curiós, un descens a voltes vertiginós per una canal tipus montserratí fins a trobar-te a la part baixa amb un ràpel primer i després amb un equipament un xic precari però efectiu. El retorn és més llarg que l'aproximació.

Deixem pas a la ressenya original a través d'aquest enllaç que us portarà a la descripció dels autors.

Màrius i Lluís

QUATRE CAMINS DEL CANIGÓ

2011-08-22T22:49:00.009+02:00

Durant l’octubre de 2008, la Núria, la meva filla llavors amb 7 anys, va fer una muntanya abans que la fes el seu pare.

Aquest fet tant banal i intranscendent, de vegades era motiu de conversa i riota per a una filla sabedora que el pare muntanyenc tenia ganes, feia temps, de tornar a intentar el Canigó.

Aquella matinada d’octubre hi pujàvem amb la família i altres companys des de Cortalets. Si un és coneixedor de la muntanya sabrà que aquesta és la ruta més curta i fàcil per a fer en família aquest cim emblemàtic.

Durant la nit havien caigut les primeres neus a la muntanya, i el matí es va llevar gèl.lid i ventós. Un dia esplèndid per no sortir del refugi, però, ja que érem allà dalt, i amb un gran exercici de voluntat, varem sortir de la calidesa dels Cortalets i ens adreçàvem a fer la ràpida pujada fins els seus 2.784 mts.

Amb sort, en poc més de tres hores podíem tornar-nos a escalfar. No dubtava de les capacitats de la Núria, tampoc de les de l’Ares, la petita, que llavors tenia 4 anys, junts ja havíem fet vàries ascensions.

El que va a sobtar a tots era aquell fred que, de mica en mica, durant la pujada per la ombrívola i ventada carena anava fent minvar les forces de la xica ràpidament fins el punt que en un moment de decisió encertada vaig girar amb ella a coll i varem tornar tots dos cap el refugi.

Els altres van seguir fins dalt i van baixar amb èxit, deixant al pare muntanyenc sense un cim que la filla gran havia acabat de fer.

Aquest agost de 2011, ens decidim, juntament amb el Marc i amb el bon temps assegurat, de fer una complerta ruta, d’aquelles que et deixen un regust de satisfacció durant molts dies.

Segons la meteo el dia promet ser seré, però la nit ha estat molt freda. Quan passàvem per Puigcerdà a les 5 de la matinada el termòmetre marcava 4 graus, fet inusual durant l’agost.

Comencem a Cortalets a quarts de set del matí, ens adrecem per la ruta normal fins el Canigó, recordo, tot i ser l’agost l’ombrívola carena on el sol no acaba de sortir fins que gairebé som dalt. Tot i anar a un pas moderat, sense forçar gaire, el temps que hi hem dedicat és d’1h 20 min.

Encara que ho hagi semblat per la introducció, aquest no és l’objectiu del dia, en tot cas ho serà quan hi tornem a passar, després de fer la Cresta que ve del Pic Gasamir.

Hi som gairebé sols allà dalt, només hi trobem un home que immortalitza el cim solitari i als dos intrusos matiners.

Sense perdre temps ens encarem avall per la canal anomenada la Xemeneia, que ve de la ruta normal, des de Merialles. Al cap de poc arribem a la bretxa Dubier des d’on ens desviem i ara l’objectiu és el Pic Gasamir, per tant, deixem el camí ben marcat i tracem la línia per on pujar-hi, buscant restes de camins que ens facilitin el pas. Gran part de l’estona la passem, però, sense camí. Per fer aquest tram val la pena aprofitar el track que s’adjunta a l’article.

De manera molt més fàcil del que pensàvem ens trobem dalt del Gasamir (2.721 mts). Hem emprat només dues hores des del cotxe i ja portem dos cims dels tres que volem fer. Les ressenyes que havia llegit ens adreçaven a fer la cresta per la ruta de Merialles però hem pogut comprovar que l’aproximació per aquí és força més curta.

L’aresta comença de manera bastant horitzontal, fins i tot en lleugera baixada, de moment de manera fàcil, la qual cosa ens permet progressar ràpidament.

Al cap de poca estona hi comença a haver alguns passos una mica aeris, també apareixen les primeres dificultats, sobre tot de baixada, però no passen de III grau. És característic en aquest tram una roca recolzada amb altres dues formant un petit túnel per on s’ha de passar desgrimpant.

En poca estona ens trobem amb les primeres dificultats, tres gendarmes una mica complicats que s’han de flanquejar tots per la dreta. En el primer hi trobem una corda fixa que ens ajuda a fer el flanqueig en baixada. També hi ha una anella per a un ràpel.

Els altres dos gendarmes també es fan amb un flanqueig per la dreta força aeri, més fàcil el segon que el tercer.

Passada una bretxa força profunda comencem a remuntar la cresta de manera decidida, aquesta vegada per l’esquerra del fil de la cresta, per una canal poc marcada que, amb una sèrie de passos de màxim III, ens deixa altre cop ben bé a l’aresta.

Al cap d’uns passos aeris, tornem a trobar-nos davant nostre un pas difícil, un desplom, cosa que ens obliga a afrontar-lo altre cop per l’esquerra. Hi ha vàries opcions, si l’agafem just al costat del fil de la cresta, el terreny és força vertical, encara que hi ha preses, superant els 15 mts amb màxim III+/IV. Si fem uns 20 mts de flanqueig per l’esquerra, arribem a una canal lleugerament més profunda que ens pujarà fins la cresta de manera una mica més fàcil.

Un cop superat aquest punt ja només queda finalitzar la ruta fins el cim en lleugera pujada i de manera fàcil.

A les quatre hores des de l’inici Tornem a ser al Canigó, i aquesta vegada sembla un formiguer. Hi ha una munió de gent que gairebé cal demanar permís per seure en algun racó. N’hi ha que es tiren fotos, d’altres esmorzen, altres prenen el sol, o bé senzillament descansen. N’hi ha que estan contents, n’hi ha que estan eufòrics, n’hi ha que estan cansats. Hi ha nens, avis,mares, joves esportistes... tot i no ser un cim massa gran, hi cap tothom.

Nosaltres, gairebé els més estrafolaris, “armats” gairebé fins les dents, amb casc, cordes i tota mena de ferralla que va deixant tot un seguit de sorolls al nostre pas.

Per cert, parlant de material, hem utilitzat un joc de friends, i els tascons només els hem passejat. Tot i que poden ser útils, reconec la preferència pels “amics” d’expansió.

Fem un mossec i de les dues opcions que tenim, decidim que després del que hem fet, ja seguim fins el final. L’opció fàcil hauria estat tornar pel camí que havíem pujat, però com que som d’aquella mena de gent que ens agrada complicar-nos sempre una mica prenem el camí cap a l’objectiu plantejat abans de sortir. Només un entrebanc o la fatiga ens hauria fet retornar pel camí curt.

Toca tornar a baixar per la Xemeneia, tornar a fer el camí fins la Bretxa Dubier, i aquí continuar la cresta fins el Pic Barbet, últim objectiu del dia.

Ampliant es pot veure gent baixant per la xemeneia

Cal parar esment a un comentari, i és que la famosa bretxa Dubier va ser “creada” artificialment per un senyor amb el mateix nom, a base d’explosions que van fer volar tot un rocam fins a deixar al descobert des de la cara Sud, la vertical cara Nord.

D'esquerra a dreta: Canigó, Bretxa Dubier i Pic Barbet

L’ascensió comença per terreny mig herbós. Als pocs metres trobem a la nostra esquerra, penjat a la vertiginosa cara nord un gendarme inclinat el qual, per sort no hem d’arribar-hi. Aquesta aresta, encara suau per la cara sud, contrasta amb els estimballs que hi ha a la cara Nord, la qual a la seva base encara té restes de gelera.

Després d’un lleuger descens, en un coll molt marcat, comença el tram més llarg d’escalada del dia. Són 25 mts amb algun pas de IV+/V. Estem segurs que hem errat en el recorregut, doncs la ressenya ens donava un grau de III. Segurament ens ho hem agafat massa per la dreta enlloc d’ascendir ben bé per l’aresta, ha estat la zona amb més dificultat de tota la ruta. Pocs metres després arribem a un tram d’uns 3 mts d’alçada de III que ens porta directament al Pic Barbet.

Des d’allà veiem la perspectiva de tot el que hem fet, una ruta moderadament exigent i altament gratificant que es pot fer amb unes poques hores, ara en portem cinc, i en queda una fins el cotxe.

Veiem el refugi als nostres peus, ens queda baixar des del Pic Barbet per un camí quasi tant ben marcat com la ruta normal.

Al final del dia haurem fet quatre camins del Canigó ...i una cervesa ben fresca al refugi.

Vista des del Refugi: Bretxa Dubier i Cangó a la dreta

Marc i Lluís

Cadí: Canal del Cristall - Canal d'Estana

2011-07-07T16:39:00.012+02:00

Avui farem una altra ruta pel Cadí, però sense neu, una ruta estival que ens permetrà conéixer algún racó d'interés que no es pot visitar gairebé mai a l'hivern.

El camí comença, com és habitual, a Estana. L'aproximació fins el Prat de Cadí es fa més lleugera que a l'hivern, doncs el material que portem a sobre és molt menys. Portem poca roba d'abric, una mica de menjar i, això sí, algun material per assegurar i rapel.lar.
Quan fas un recorregut amb una mica de dosi d'aventura sempre cal portar a sobre un mínim material que et permeti sortir-te de situacions imprevistes, per tant, en aquest cas carreguem amb dos cordinos de 8x30 m, un joc de tascons, alguna baga, arnés, rapelador i mosquetó de seguretat.
Al final hem deixat al cotxe els grampons i el piolet perquè no veiem prou neu des d'Estana com per fer-los servir. Decisió potser no prou encertada com veurem més endavant.

Un cop al preciós paratge de Prat de Cadí fem un descans i la respectiva sessió fotogràfica. Als pocs minuts ens encarem cap a la Canal del Cristall seguint les evidents marques blanques i grogues que ens hi porten. El camí és progressivament més pendent, i, encara entre els arbres, comencem a sentir les veus dels escaladors que ja s'enfilen per la roca de l'Ordiguer. Desapareixen els arbres i hi veiem dues cordades, ens cal vigilar sempre amunt perquè sovint els cauen pedres que van a parar ben a prop nostre.
Un cop dins la canal del Cristall el perill de les cordades desapareix, però ara cal anar amb peus de plom a la grimpada inicial per superar un ressalt, i tot seguit ens trobem neu que per sort no és gaire dura.

Un cop superada la part baixa de la canal desapareixen les dificultats però no el pendent, ara estem en mig d'una pujada força dura i penosa enmig de terreny pedregós, el camí es fa poc evident i arriba un punt que per tal de pujar més còmodes cal seguir les marques de pintura, doncs ens porten a pujar per una canal secundària de l'esquerra, que no es fa habitualment amb la neu de l'hivern. Aquest tram esquiva una part molt tarterosa i inestable fins que al caps d'uns 80-100 mts les marques ens tornen a la canal principal.

A aquesta alçada ja sóm prop d'un dels primers objectius del dia: l'anomenada Font del Cristall. És una cova on abans hi havia una petita bassa d'aigua glaçada durant tot l'estiu, però va baixar part del sostre i va tapar aquesta aigua, per tant ara és només una cova sense aigua. Això però, no li treu gens d'interés a aquest racó a 2.400 mts., també preciós.

Per arribar a la cova cal fer-ho per una feixa típica de les muntanyes calcàries on hi passa just una persona, i tant per sobre com per sota hi ha estimball de roca. Es recomana que mentre un s'hi aproxima vagi fent soroll per espantar els possibles isards que hi pot haver dins la cova, i no donar-te un ensurt just a l'entrada amb el conseqüent accident que podria ocasionar una caiguda des d'allà.

Fem sessió fotogràfica dins la cova i seguim un curt camí-grimpada que ens du a la part superior de la canal, abandonant ràpidament la cara nord.
Des dels lloms del vessant sud ningú dirira que aquesta muntanya és tallada com un formatge. Aquí el camí és còmode i suau i la vista espectacular quan mires cap els talls de roca que ofereix el Nord.

Ens encarem cap la Canal d'Estana i anem fent cops d'ull per tal d'esbrinar quin pot ser el camí més evident per Baixar-hi.
Segurament la Canal d'Estana és la més ampla de la serra del Cadí i té dues zones força escarpades, justament la part més alta, amb vàries opcions per baixar, i la part de baix de tot, totalment engorjada com si d'un barranc es tractés.
El camí més evident i fàcil és l'entrada que ofereix la part més baixa de la carena. Podem començar a baixar desgrimpant amb molt de compte perquè el terreny és inestable, però al final haurem d'acabar muntant un ràpel per superar un tram de roca de 20 mts, no vertical però si delicat.

Un cop superada aquesta feixa de roca inicial, trobem una ampla tartera que, si anem triant les zones de pedra petita es baixa molt còmodament.

A la part més baixa de la tartera hi trobem encara neu. Està en unes condicions ideals per poder-la baixar com si portéssim esquís. Baixades així fan molt fàcils les coses...
Ara ens aproximem a la part baixa, estreta, pendent i encara amb neu. Aquí és on haurien anat bé grampons i piolet.
Amb compte anem descendint fins arribar a la zona més estreta on hi ha un primer ràpel que seria molt més alt si no fos perquè la part baixa encara és plena de neu. Aquesta, però s'ha fos en els dos laterals de l'estreta canal i queda acumulada al mig com si fos una aresta que ens obliga a passar en algun tram fins i tot en pas de cavall.

Aquesta zona és la que fem més lenta, doncs al no portar grampons ens fa extremar les precaucions.

S'acaba la neu i arribem a un últim ràpel que serà el de sortida de la canal. Aquí hi ha instal.lada una corda poc recomanable tipus passamà, que tot i semblar nova si vens de dalt, no és aconsellable penjar-s'hi perquè a la part baixa frega fortament a la roca i està a les últimes. Si es trenqués, com que el camí baixa en diagonal et llençaria cap el buit. Per tant, ràpel obligatori!
Un cop hem sortit de l'estretor i la verticalitat de la canal, el millor per anar a buscar el Prat de Cadí és seguir barranc avall (ja no canal) fins a trobar un camí que el creua, que agafarem a l'esquerra i en pocs minuts serem al Prat.
Cal comptar mitja hora més de baixada fins el pàrquing on hem deixat el cotxe, i ja està, ja ens hem guanyat un bon dinar després de més de sis hores d'aventura.

Bon profit!

Màrius, Bernat, Carles i Lluís

Cadí: Canal de l'Ordiguer i Canal del Cristall

2011-04-23T23:16:00.012+02:00

M: Feia dies que el Lluís m’havia proposat fer una canal pel Cadí. Les temperatures altes dels últims dies, però, quasi m’havien fet oblidar la proposta. Una trucada del Lluís posa les coses a lloc.
LL: Feia molt temps que no pujava dalt del Cadí per la Canal de l'Ordiguer. De fet, va ser la primera ascensió que vaig fer a aquesta fantàstica serralada ja fa molts anys.
Aquella vegada tenia els meus temors cap al que era per a mi desconegut, una pujada per neu ...i si t'entrebanques? ....i si no superes la verticalitat? ...i si cau una pedra?...Què passaria?
Aquesta vegada, després d'anys de pujar-hi per molts dels seus camins de neu, ha estat una mica diferent.

M: Com que era la meva estrena en canals amb neu cara amunt, em deixo portar. El lloc incomparable, la cara nord del Cadí. Sortim d’Estana i pugem fins a Prat de Cadí i d’aquí fins a peu de la canal de l’Ordiguer. 600 m de desnivell m’han fet suar, però les ganes poden amb tot.

LL: Juntament amb el Màrius, hem fet una ascensió tranquil.la, sense nervis ni presses, i gaudint de tots els racons de la via.
Des de la primera ascensió al Cadí sempre hem intentat complicar-nos una mica més la vida, sempre hem intentat reptes més difícils. Per no repetir hem anat a fer canals desconegudes fins a completar-ne un bon grapat. Tot això ens ha fet guanyar experiència i familiaritat amb la muntanya, al mateix temps que sempre hi havia la mateixa incertesa que la primera vegada i els dubtes sobre el que et trobaries davant. Aquesta vegada ha estat diferent.

A la dreta, la Canal de l'Ordiguer, a l'esquerra la del Cristall

Segurament, anys abans, quan estàvem molt en forma, féiem l'ascensió amb el neguit afegit del temps invertit en cada canal... aquesta vegada no, fins i tot amb això ha estat diferent.

Inici de la neu a 2.100 mts, amb el Prat de Cadí al fons

I el millor és que hem fet una bona ascensió, segura, sense nervis, pausada, contemplativa, sabent què trobariem, ... diferent. Només ens han destorbat les petites pedres que anaven baixant amb força freqüència.

Els blocs de pedra a l'inici de la canal

Qui ha pujat per l'Ordiguer ja sap que l'ascensió és força constant, que sempre oscil.la entre el 40º i els 50º, éssent la mitjana (45º) el més habitual de la via.

M: Anem pujant poc a poc, amb piolets i grampons. Agraeixo al Lluís el ritme pausat que porta, podria pujar molt més ràpid, jo no gaire més.

LL: Com que hi havia poca neu, hem hagut de superar els dos resalts de roca que hi ha a la part baixa. El primer l'hem fet per l'esquerra, i el segon per la dreta, sempre buscant la línia més lògica per superar-los. No passaven de III+.

M: Em trobo segur i confiat, no ens encordem. De tant en tant descansem (bufo i els bessons apreten) i de tant en tant esquivem pedretes que baixen decidides avall.
Passem un parell de ressalts en roca, entre III i IV de grau em diu el Lluís, em preocupa poc, la feina la tinc en com grimpo per roca amb grampons als peus.

LL: Després dels blocs de roca ve un dels trams de 50º, però s'ajeu al cap de poc i segueix de manera molt uniforme. A mitja ascensió deixem a l'esquerra la variant oriental de l'Ordiguer. Més endavant hem trobat, degut als efectes de la calor dels últims dies, un altre petit resalt sense neu on el pendent tornava a ser lleugerament més acusat.

A mitg camí trobem a l'esquerra la variant oriental, és per on baixen la majoria de pedres. Anem per la dreta.

M: Quan portem ¾ parts de canal, aquesta és bifurca. La de l’esquerra te un punt de dificultat més i atreu al Lluís, jo, tot i que em feia certa gràcia prefereixo pujar per la dreta, començo a estar cansat.

LL: Si hem fet parades ha estat per recuperar-nos de l'esforç de l'ascensió i per tirar fotos al nostre voltant. La sortida de la via ha estat fàcil sense cornises ni entrebancs.

Sempre al fons, el Prat de Cadí

M: Arribem a dalt i estic content, he disfrutat com un camell.

LL: I la baixada?
Doncs cal fer la ruta habitual per la majoria d'ascensions de la zona, cal buscar la Canal del Cristall i encarar-nos cap el cotxe.
L'inici de la canal sempre impressiona una mica, des de dalt sembla que t'endinses en un terreny molt vertical, però quan has fet quatre passes desgrimpant veus que no ho és tant, i després dels primers metres el pendent es suavitza molt.

Deixem la Font del Cristall a la nostra dreta. Aquest cop no ens hi arribem perquè encara hi ha neu acumulada a la terrassa d'accés.

Seguim avall decididament fins que la neu s'acaba i trobem marques del camí d'estiu que ens porten a Prat de Cadí. Fem un petit descans i seguim el camí fins arribar al cotxe. Aquest, quasi de manera automàtica, ens porta a Cal Basté, on recuperem els cossos amb menjar i beure, i on el Lluís Basté ens fa escriure una mica en el seu llibre d'ascensions.

M: Ara toca baixar per la del Cristall. La sortida és dreta però de seguida perd grau i baixem molt còmodes, directes a Prat de Cadí i a Estana on el Lluís em torna a sorprendre amb un dinaret a Cal Basté. Un altre descobriment i un punt final perfecte per un dia que m’ha obert les ganes de tornar a fer alguna altra canal.

Un gran dia, diferent.
Màrius i Lluís

Cadí pel Berguedà. Esquí per a col.leccionistes

2011-04-03T19:49:00.005+02:00

És la segona setmana de Cadí per la cara sud. Probablement serà l'última de la temporada perquè el sol d'aquests últims dies ha fet molt mal.

Ja vaig dir a l'anterior entrada al Luckiluk que havien de donar-se condicions especials per accedir al Cadí pel vessant Berguedà. Per norma general cal que nevi a partir de 1.700 mts o 1.800 mts per poder accedir per la pista de Xisclareny al Coll de la Bauma sense problemes. Si hi ha una sola nevada a l'hivern per sota d'aquesta cota, el camí sol quedar intransitable fins entrat l'abril, quan justament la neu es fon ràpidament de la muntanya.
Hi ha hiverns que no es donen aquestes condicions i no es pot fer. Tot un luxe per a col.leccionistes.

Fotos del vessant sud:

Fa força anys que no anava a una muntanya i la trobava tan solitària. Ningú, ni tan sols al refugi de Prat d'Aguiló, que encara és tancat. Aquesta sol.litud la fa encara més impressionant.

Avui amb l'Edu hem fet la ruta de la setmana passada i un cop al pas dels Gosolans hem baixat esquiant cap el refugi de Prat d'Aguiló, una baixada franca, dreta al pricipi però es suavitza ràpidament, després s'entra al bosc i tot buscant les zones obertes es baixa de manera còmoda. Es torna a aclarir fins arribar als prats propers al refugi.
A sota, el recorregut de baixada des del refugi: comença al Pas dels Gosolans, part dreta de la foto, s'entra a la zona de bosc i s'acaba amb els prats que es veuen en primer terme.

El refugi de Prat d'aguiló està construït a raser del vent de nord i al peu d'un esperó amb vessant sud, sud-est, just a pocs metres comença el vessant nord del cadí. Això fa que la neu en marxi força aviat dels voltants del refugi situat a 2.035 mts d'alçada.

Després d'esmorzar a la terrassa hem valorat les dues canaletes més properes per remuntar la carena: la Canaleta de la creu sembla en bones condicions però la cornisa final fa por! (click a la foto per ampliar)

Com que amb aquesta calor hi ha força risc d'allaus i sembla que hagi de caure, ens decantem per no temptar la sort i ens decidim per la Canaleta d'Aguiló, on l'allau ja ha baixat fa poc.
A la foto inferior es pot observar la fractura de l'allau:

Ja són quasi les 11 de matí i i som a peu de canal, la neu comença a ser tova, ens posem grampons per si de cas, encara que no sembla que facin falta... la prudència mai sobra.
Pujem sense dificultat però d'una manera un xic penosa en algun punt on ens enfonsem fins el genoll.

Les 11'20 i ja som dalt el Pic d'Aguiló. Tornem a tenir una vista espectacular per tots costats: per l'Est la paret nord del Comabona, impressionant.

Per l'Oest la resta del Cadí, amb el Costa Cabirolera, el Vulturó, la Torre del Cadí, i els altres intermitjos que se'ns barrejen des d'aquesta perspectiva.

I al sud l'altipla que forma la unió del Cadí amb la Serra Pedregosa.

Buuffff!!! ... és el que em surt per descriure-ho.
Només ens queda remuntar 10 min fins el Pic de la Font Tordera i baixar de manera ràpida cap el cotxe, un troç esquiant i l'altre "andant".

No tinc track d'avui però hi adjunto el d'una ruta semblant, fa dos anys. La diferència és amb la via que aquell cop va ser la "directa estrés", i no vam acabar de baixar al refugi:

Edu i Lluís

Massís de Néouvielle (part 1): Pic de Néouvielle 3.091 mts

2011-01-11T18:51:00.012+01:00

Situat a la Reserva Natural que té el mateix nom, el massís del Néouvielle és l'únic amb cims de 3.000 mts. dels Pirineus que es troba totalment en territori francés.
El Pic de Néouvielle no és el més alt del massís, ho és el Pic Long, amb 3.192 mts., però la poca popularitat d'aquest degut a la seva dificultat ha fet que el massís portés el nom del segon cim. L'ascensió al Néouvielle és molt més fàcil i molt més popular que l'ascensió al Pic Long. És un fet curiós que no passa gaire sovint, que el cim més alt d'una zona caigui una mica en l'oblit i s'hagi populartizat el segon cim.
Segurament el fet de que no hi ha una ruta evident, i que es necessiti coneixement de tècniques alpines per ascendir-lo, han fet del pic Long l'oblidat del Massís del Néouvielle.
Néouvielle ve de l'Occità "néu vielha", o sigui "neu vella", i fa referència a la gran durada de la neu a la muntanya fins ben allargada la primavera o fins i tot l'estiu, degut a la seva singular orientació. És un punt on per exemple molts esquiadors de muntanya finalitzen la seva temporada d'esquí.
Dels dos punts de partida possibles per ascendir al pic en qüestió, nosaltres avui anem al més curt. Enlloc de sortir del Lac de Cap de Long, sortim des del Lac D'Aubert.

La primera feina és creuar el Lac d'Aubert, normalment es fa per la presa però aquest estiu estava en obres i l'hem fet per sota, just per l'àrea d'acampada lliure que hi ha a la zona.
A partir d'aquí el camí es comença a enfilar, entre prats i pedres, de moment de manera suau, però dura poca estona, doncs de seguida el pendent és una mica més acusat fins que arribem al Pas de Barris, als últims contraforts que fa la Cresta de Barris poc més amunt. Des d'allà farem un flanqueig en lleuger descens per anar a trobar la vall per on remuntarem.

Vistes del Midi de Bigorre des de més enllà de la Hourquette d'Aubert

El camí va pujant entre caos de pedres i ja quasi sense herba, i de mica en mica va apareixent la neu, fins que d'una petita congesta, passem a xafar neu de manera quasi constant, i això en ple final de juliol.

Estem fent la ruta que han estat fent els esquiadors de muntanya fins fa unes tres setmanes. Després de pujar fent un gran flanqueig, hem anat girant a l'esquerra i ara ja estem pujant per l'antiga glacera del Néouvielle, ben bé orientada al Nord.

A l'esquerra ens queda el Pic de Ramoun, un dels altres 3000 de la zona, i que té accés per una bella aresta des del Néouvielle.
El pendent ara és fort, i entre grimpades i salts de blocs anem avançant penosament. Hem abandonat el camí que seguia per la neu perquè prop dels tres mil metres ja era massa dura com per progressar sense grampons, i no en portem.
Només a la base de la piràmide cimera desapareix la neu, ara la grimpada es fa per entre unes lloses inclinades i el camí ens porta de la cara Nord cap al vessant Est, força aeri, i la part final es remunta gairebé pel vessant Sud amb unes vistes espectaculars cap el llac de Cap de Long.

Cresta i pic de Ramoun

Ja sóm dalt i el dia és bo per menjar una mica i tirar algunes fotos.
Orientada cap el Sud-oest es deixa entreveure l'esmolada aresta dels Trois Consellers, i al fons veiem el Pic Long, amb la impressió de ser inaccessible.

Aresta dels Trois Conseillers

Pic Long

Després del descans de rigor al cim, decidim fer la baixada una mica més directa que l'ascens, baixarem ben bé per sota del Pic de Ramoun i de la Crète de Barris d'Aubert fins arribar al Pas del mateix nom.

Per arribar a aquesta zona des del cim cal fer una desgrimpada una mica delicada en direcció Est, fins arribar a la zona més baixa on encara s'acumula prou neu com per descendir-hi còmodament enlloc de caminar per les roques. D'aquesta manera el descens serà prou ràpid i fàcil.
Poc abans del Pas de Barris retrobem el camí de pujada i només queda desfer-lo fins el cotxe.
La vista del Pic Long ens ha impressionat i ens ha motivat... properament!

Alpinisme: Cresta Pic Rodo - Pic de l'Anyeller

2010-10-27T18:26:00.012+02:00

A hores d'ara ja portem fetes tota una sèrie de crestes, les quals abans de ressenyar-les al bloc, vull agraïr al Pako Sánchez (Pakocrestas) la seva edició del llibre "Crestas Pirenaicas - Pirineo Oriental".
Gràcies al seu llibre hem anat a racons del Pirineu que de segur que no hi hauriem anat. Aquí va el nostre reconeixement a una tasca molt ben feta.
Avui comencem per una cresta la qual aportarem el nostre granet de sorra per millorar el llibre esmentat, la cresta del Pic Rodó al Pic de l'Anyeller. De fet, el recorregut de la cresta en si és el mateix, el que hem variat, és l'aproximació i el retorn, doncs enlloc de fer-la per la Vall de Núria la fem pel Conflent, per Prats de Balaguer.
D'aquesta manera, enlloc de fer l'aproximació en 3h i 15m que marca el llibre, la farem en 2 hores.
Després de passar Prat de Balaguer, comença un camí força dolent per la qual cosa ens obliga a anar o amb tot terreny o amb molt de compte. Arribem a Prats d'Aixeques on deixarem el cotxe. Allà comencem seguint el GR 10 que ens portarà direcció al refugi de l'Orri i tot seguit a la Cabana de la Grimauda.

Imatge del Pic Rodó i a la seva dreta la vall que es remunta. L'escalada es fa per l'esperó de la dreta.

Ara l'objectiu ja no és el GR sino continuar la vall de la riera de Prats de Balaguer, o Rierola amunt. El Pic rodò ens va quedant poc a poc a la nostra esquerra fins que, prop de l'Estanyet, ben bé a l'esperó Oest que fa el Pic rodó, comencem a enfilar-nos-hi.
El cim té aquest nom perquè la part alta té una forma arrodonida, al contrari que els seus vessants força verticals, amb nombroses parets. Tal és així que algú l'hi ha vist la forma d'una madalena.
Passem per un terreny tarterós força dret, a estones per sobre i estones per la seva esquerra fins ben bé al peu de la roca.

Durant la pujada ja ens haurem pogut fixar en algunes de les parts de l'escalada que detallarem a continuació.
Iniciem l'escalada passades 2h 30min des de la sortida, després d'haver esmorzat al peu de roca. Alçada 2.325 mts.

La primera part, és més aviat escalada que cresta en si, que, sense ser difícil va enfilant-se primer per un petit canaló (III+) i, després de seguir un troç força horitzontal cap a la dreta, ens encarem amunt direcció a la cresta per tota una sèrie de graons drets seguits de terrasses inclinades on potser sigui necessari encordar-se. Alguns passos que trobarem seran també de III+, encara que més curts que el primer canaló. En aquesta zona amplia hi ha diverses opcions, encara que com a referència cal seguir alguns merlets i bagues, i algun pi aïllat per la zona més evident.

Arribem a l'aresta i ja no la deixarem fins el Pic Rodó. No és difícil (màx II+) però hi ha algún tram horitzontal força aeri. Quan torna a fer-se més dret, l'aresta va desapareixent fins a trobar-nos seguint un pendent herbós que, cada cop més suau, ens porta fons el Pic Rodó (AD). 2650 mts. i 3h 5 min des de la sortida.

A partir d'aquí la cresta perd un mica d'interés, i, en lleugera baixada anem passant una sèrie de torres que la majoria es poden evitar passant pel vessant Est (esquerra), fins a trobar un pas en descens més difícil, que, si no es vol fer per la roca, hi ha instal.lada una corda fixa amb nusos per baixar els 8-10 mts de desnivell que té. També és possible instal.lar-hi un ràpel o inclús desgrimpar amb algun pas força aeri de III, encara que amb bones preses.

Continua l'aresta remuntant les Agulles de l'Anyeller, on hi trobem un pas aeri però horitzontal que es pot passar bé amb la tècnica del "pas de cavall", bé amb les mans pel fil de l'aresta (III-).
Ja només ens queda passar la bretxa de les Roques Blanques i en poca estona arribarem al Pic de l'Anyeller (2633mts., 5h 5min).

Ràpidament s'arriba al Coll d'en Bernat per terreny fàcil, i d'aquí baixem cap a l'Estanyet per camí evident i fàcil. La vall és confortable de baixar i el païssatge solitari i preciós. El camí passa a tocar el petit estany, i d'aquí ja no deixem el curs de la Rierola, nom del riu que ens acompanyarà fins a trobar el camí d'ascens i fins altre cop el refugi de l'Orri.

Vista del Pic Rodó i l'aresta des de més avall del Coll de'n Bernat

Temps total de la sortida 7 hores justes, un desnivell màxim de 1.012 mts, i un desnivell acumulat de 1.450 mts.

Màrius i Lluís

Mont Rosa (2n dia): Zumsteinspitze - Punta Gnifetti

2010-07-16T22:16:00.022+02:00

"El massís del Mont Rosa és, per la seva extensió, el massís més alt de l'Europa Occidental. Té 10 cims de més de 4000 metres, essent el més alt la Dufourspitze (4634m), seguida del Nordend (4609m). Tot i que el Zumsteinspitze és un cim modest del massís, la seva ascensió és de gran bellesa."

No vam dormir gaire al refugi Gnifetti. La calor humana que hi havia la petita habitació amb 16 de nosaltres dintre va fer que fos segurament la nit més calurosa de l'estiu, a 3650 mts!!

L'alçada també va fer de les seves en alguns de nosaltres i col.laborà a la mala nit.

Alguns ja havien decidit que no pujarien avui. Havien complert el seu objectiu i estaven prou satisfets. Els altres, tot i la son, toca diana, esmorzar i començar a caminar a les 5,30h.

La fresca del matí ens acaba de despertar i ens deixa començar a pujar amb millors condicions que ahir. A més la neu és força més dura i ens falicita el pas. Seguirem el programa i anirem per la ruta normal.

Les cordades les fem en grups de dos o tres en funció de l'afinitat i la forma física, i l'objectiu és fer almenys el Zumteinspitze (4563m), i si la cordada està en forma continuar carenejant i fent quatremils. Ja ens reunirem a la tornada.

Avui faig cordada amb la Enri, el primer objectiu és arribar al Coll de Lyz (4151 mts), un espai que pot ser tan bucòlic com infernal, segons el temps que hi faci. És un gran coll que ens obre a tota la vesant del Glaciar Rosa i a unes grans vistes de molts dels quatre mils del massís, però per ser tan obert també el fa exposat al vent. Tenim sort i fa un dia esplèndid.

Ja veiem els que poden ser els nostres dos objectius del dia, a l'esquerra el primer, el Pic Zumstein (4563m), i a la dreta el que seria pels italians la Punta Gnifetti, pels alemanys el Signalkuppe, i on dalt hi ha el refugi més alt dels Alps, el refugi Margherita (4554 mts). Tot un embolic de noms per aquests dos cims tan sobris.

Un cop assimilat tot el que ens ha obert el Coll de Lyz, ens queda seguir el camí; un gran flanqueig per la capçalera del Glaciar Rosa ens porta a l'ampla pala que acaba en el coll Gnifetti que separa els dos cims explicats a dalt. Durant el flanqueig haurem deixat a la nostra dreta la Punta Parrot (4436m) i el Ludwigshohe (4341m).

Un cop al Coll Gnifetti (4464 mts) deixem les motxil.les per fer la piràmide cimera del Zumstein. Abans hem menjat i begut, i només ens emportem el Gore i la càmera per les fotos de rigor. Aquí dalt qualsevol estalvi de pes és d'agraïr.

L'aresta de neu que porta fins el cim no és difícil, nomès una mica aèrea en algun tram i es pot complicar una mica en cas de vent. En 15 minuts som dalt, tot just 100 mts de desnivell.

Just a l'arribar al cim trobem davant nostre la Punta Dufour (o Dufourspitze, de 4634m), el pic més alt del massís. Sembla que el tenim a tocar però el desnivell que hi ha entremig el fa insalvable avui per nosaltres.

Les vistes des d'aquí són impressionants. Avui la muntanya ens ha estat amiga i ens ha permés gaudir-ne.

Ens veiem animats i amb forces per fer la Punta Gnifetti. Ens atrau veure com és el refugi més alt dels Alps. Tornem a baixar , travessem l'ampli coll Gnifetti i després de tornar a deixar el material encarem la pendent pala que ens portarà a la famosa "Capanna (cabanya) Margherita".

Fotos de rigor, i ara si que sembla que el cap comença a queixar-se, fa hores que estem en alçada i toca baixar.

Però a mitja baixada veiem que els companys s'han reunit a la Punta Balmenhorn (4167 m), considerada també un quatre mil, encara que sigui només un turó de roca, de 20 mts. l'ascensió del qual es fa amb una corda i unes escales de ferro. A dalt hi ha el Cristo delle Vette i el Bivacco Giordano.

La neu escalfada pel Sol ens fa patir gairebé més de baixada que de pujada. Sembla que ens hagin convidat a fer uns "tragus" de lo inconsistent que és. Baixem a trompicons, però ja se sap... baixar, baixa qualsevol (per dir-ho finament i no com la dita).

Per acabar, ens falta rematar-ho amb la desgrimpada que hi ha fins prop de la Punta Indren. Tanta neu que hem xafat fa que ens vingui de gust de tocar roca.

Per sort ja arribem.

Descarega't el track al Wikloc:

Dolomites: Ruta circular a La Brenta

2010-07-12T19:18:00.007+02:00

La proposta de l'article és una ruta per la zona dolomítica de la Brenta molt adaptable a persones amb diferents nivells alpinístics gràcies a la quantitat de refugis que hi ha a la zona i a la diversitat de senders que els uneixen.
De totes les propostes, n'hem escollit una de circular que segueix un seguit de vies ferrades precioses gràcies a l'ambient que les envolta.
S'ha fet la ruta en quatre dies i tres nits però la quantitat de refugis permet escurçar etapes i fer la volta en més dies.

1r dia. Madonna di Campiglio-Refugi Graffer (2.260 mts.): Ascendim ràpidament amb el telefèric que va al Monte Spinale i d'allà surt un camí que ens aproxima fins el refugi Graffer. La ruta encara és per prats alpins sense necessitat de tocar la roca. Aquesta aproximació pot durar entre 1h i 1h30m. i el desnivell total és de 150 mts, arribant al refugi a 2260 mts.

Del Monte Spinale al R. Graffer

2n dia. Refugi Graffer-Refugi Alimonta (2.571mts): Sortim del Graffer en direcció al "Sentiero atrezzatto Bennini", un sender força horitzontal però que t'introdueix a l'ambient dolomític de ple.

Sentiero Bennini

Passat aquest, la intenció era de fer la "Via ferrata delle Bochette Alte" però la neu que hi ha, tot i ser juliol, ens fa modificar el recorregut i passar per altres ferrades més baixes però també espectaculars anomenades "Sentiero Osvaldo Orsi" i "Sentiero Sosat". Ens porten igualment al Refugi Alimonta, objectiu del dia, després d'haver passat prop del refugi Brentei.

Sentiero Sosat

La qualitat dels refugis en aquesta zona d'Itàlia és molt alta. Cal informar-se però de quins són del CAI (Club Alpí Italià) o els que són privats, sobre tot perquè hi ha força diferència de preus i no fan descomptes a federats en els privats. L'Alimonta,per exemple és privat.

Refugi Alimonta

3r dia.Refugi Alimonta-Refugi Agostini (2.410 mts.): Aquest dia es fa la "Via ferrata delle Bocchette Centrali" que passa pel peu del "Campanille alto" i el "Campanille Basso", agulles espectaculars amb unes molt bones vies d'escalada. A mig camí trobem el Refugi Pedrotti, lloc ideal per qui vulgui allargar els dies d'estada i fer una nit més. Tot seguit enllacem amb el "sentiero Brentari" que ens portarà fins el refugi Agostini.

Ferrata Bocchette Centrali

Refugi Agostini

4t dia. Refugi Agostini-Refugi Vallesinella (1513 mts). La primera part del dia l'emprem per fer la "Ferrata Castiglioni", una de les més verticals de la zona que ens porta fins a la "Bocchetta delle due denti", un coll on ja es veu el seguent refugi per on passarem, el refugi Dodicci Apostoli.

Ferrata Castiglioni

Aquest refugi el porta el famós alpinista Hermano Salvaterra, que ens va convidar a fer escalades per la zona, però nomès vam acceptar un café perquè el camí era llarg, haviem d'arribar al cotxe i no teniem més dies per quedar-nos-hi.
Des del refugi hi ha un gran desnivell fins arribar a a la Bocca d'Ambiez, coll que ja ens porta a la vessant de Madonna després de baixar una gelera i de seguir el "Sentiero alpinístico Martinazzi".
Tanmateix aquest ens porta al Refugi Brentei (2.175 mts.) on reposem energia i continuem el camí cap avall, fins el refugi Vallesinella on agafarem un bus que ens porti a Madonna di Campiglio.
Les ressenyes de la zona les vàrem treure del vèrtex.

Fotos del Pep. Clica a la imatge per enllaçar amb l'àlbum.

Dolomites Brenta

Marc, Pep i Lluís

Mont Rosa (1r dia): Punta Giordani i Piràmide Vincent (Cara Sud, D+)

2010-07-06T22:47:00.015+02:00

Feia molt temps que aquest bloc estava inactiu però per fi hem aconseguit fer una nova expedició, aquesta vegada acollits pels bons companys i membres del Centre Excursionista Montserrat i del 2x2 de Santpedor. Gràcies a ells i la seva perfecta organització hem pogut dur a terme dos dies intensos al massís del Mont Rosa.
Aquest any la quantitat de neu que hi ha és important, tant, que sovint hem trobat a faltar els esquís, ...ens ho apuntem per una altra vegada.
Després de l'ascensió amb el tercer i nou telefèric que ens deixa a la Punta Indren (3.200 mts), la idea era d'anar a passar el dia al refugi Gnifetti (3.600 mts) per allò d'aclimatar i tal..., però l'aproximació fins allà la vèiem molt curta i teniem tot el dia per endavant.
Total, que ens n'anem a fer primer la Punta Giordani per una pala força monòtona i força dreta que, potser pel fet de fer els primers passos a tal alçada, es fan més feixucs... necessitem 2 hores per fer aquesta primera ascensió de 800 mts. de desnivell.

A partir d'aquí, la falta de ressenyes i d'info per aquesta vessant ens fan tenir sensacions com molts autors d'aquests que hem llegit de vegades, aventurers que han de prendre decisions sense que ningú els expliqui de pé a pà per on va un recorregut i què es trobaran al davant.
La primera idea era d'enllaçar el primer cim amb el segon per l'aresta, però aquesta és de roca i sembla que hi ha algun pas difícil, a més no portem el material suficient per engarristar-nos-hi. La descartem.

La possibilitat més factible és la de flanquejar tota la cara sud de la Piràmide per sota la rimaia i anar a buscar l'esperó SO, allà s'hi veu una possible sortida fins el cim.
Total, que fem la travessa, delicada perquè hi han baixat purgues, esperem però que ja hagi baixat tot. La creuem mirant amunt tota l'estona.

La Punta Giordani des de la cara S de la Piràmide Vincent. Sota la rimaia es veuen les nostres traces.

Un cop a l'esperó ens queda decidir si seguim per aquest o tombem fins el mig de la cara S i seguim un parell de canaletes que sembla que s'encaren fins el cim.
Descartem la primera opció perquè hi ha molts trams mixtes, a més, hem vist un pals que deuen significar que per les canaletes hi ha sortida. La seguretat d'això ens l'acaba de donar un parell de traces que hi trobem.
L'aventura i la incertesa han durat poca estona però encara ens queda seguir les traces que no sabem quina dificultat busquen i si serem o no capaços de superar-la.
Fem un flanqueig cap el peu d'una primera canal i l'encarem amunt, el pendent va augmentant (40-45-50º).
Al cap d'uns 50 mts. la canal s'obre, i per sobre talla el pas una vira de roca. Veiem que les traces porten cap a la dreta, ben bé cap el mig de la cara S amb un flanqueig on cal anar amb peus de plom perquè la neu és inconsistent.

La foto ha sortit una mica "trucada" involuntàriament: No és tant dret.

Ens trobem una segona canaleta més dreta que la primera (50-55º). Al cap d'uns 60 mts. ja sembla que la dificultat disminueix, es va obrint i suavitzant el pendent, ja quasi som dalt.

Arribem ben bé a la Piràmide Vincent on hi trobem els companys que han pujat per la ruta normal. El fet de retrobar-nos es converteix en un esclat d'eufòria i felicitacions, en total 21 alpinistes que assaborim el primer objectiu. No hi ha faltat ningú.
Felicitats perquè tots heu aconseguit el vostre repte.
La tornada la farem, més o menys tocats per l'alcada, per la via normal.

A l'arribar a casa llegeixo en el llibre "Los cuatromiles de los Alpes": "Hay dos rutas (V) en los 500 mts. de la cara Sur pero son más expuestas y peligrosas y no son recomendables"... en fi, si ho hagués llegit abans segur que no ens hi haurem posat.

Lluís

Cadí: Canal Directa estrès

2009-04-12T23:10:00.012+02:00

Ruta complerta des del Berguedà on combinem un troç a peu, un altre amb esquí de muntanya i una canal, aquest cop la Directa Estrès.
Això vol dir que cal carregar tots els trastos d'esquí de muntanya i d'alpinisme, i intentar al mateix temps la motxil.la pesi poc.

De totes maneres, el temps fins a peu de canal no varia gaire que des d'Estana a qualsevol de les canals de la zona, doncs fins a peu de la Directa estrès hi vàrem estar 2 hores justes.
Segons on comenci la neu farem més o menys metres de desnivell a peu. Deixem el cotxe al Clot de la Jaça, a uns 1800 mts., i aquest cop va tocar fer-ne uns 350 mts. No oblidem que la primera ascensió es fa per la cara sud del Cadí, per tant la neu sol començar força amunt.

Un cop amb els esquís als peus toca primer fer una zona bastant dreta que poc a poc es va aplanant fins acabar a la carena del Cadí, just al Collet de Comabona. Nomès queda fer el Puig de la Font Tordera i allà ja treiem pells començant un descens suau i agradable fins el Pas dels Gosolans.

A partir d'aquest pas, entrem al vessant Nord de la Serra, més escarpat i delicat. El dia que hi vàrem anar, vam trobar moltes purges glaçades de dies anteriors que no et deixen esquiar amb gaire facilitat. De totes maneres és on sol haver-hi la neu amb millor qualitat.

Fem un gran flanqueig molt ràpid amb els esquís, que a peu sol ser bastant penós, i arriba un punt on tornem a posar pells per arribar a peu de la que inicialment havia de ser la canal del dia, la César August Torras. Però un cop allà, ens va atreure més una canal desconeguda per nosaltres que feia molt bona pinta. Ens va tibar més l'aventura. Després vam saber que era la Directa estrés.
A la foto de dalt, quan encara ens encaràvem a la C. A. Torras, al fons.
Foto inferior, just en el mateix punt trobem aquesta línia evident i en aquells moments desconeguda.

Una línia molt pendent i més llarga que la C. A. Torras, amb uns passos de gel o mixte de III. La ressenya diu que té 60º... la meva humil opinió és que en fa més.

Foto superior, començant la canal. On hi toca el sol es veuen les nostres traces que s'encaraven inicialment a la C. A. Torras.

Vam fer dues reunions ben protegides en els passos clau i d'allà cap amunt en ensamble, amb facilitat també de protegir-lo, sovint amb sortints de roca on no fa falta equipar-hi res.

En acabar la canal ens tornem a calçar els esquís i anem a buscar el camí per on haviem pujat, fem una baixada per neu podridota i després baixem a peu per una tartera molt agradable que ens facilita molt la baixada.
Material: Joc de tascons i friends, i una corda de mínim 35 mts.

El Pep i el Lluís

Cadí: Canal dels troncs

2009-03-23T16:18:00.014+01:00

Fa quatre anys que amb el Sergi teniem l'espina clavada. Llavors ens vam haver de retirar després de que la neu inconsistent en el pas clau de la via em va fer "volar" una mica.
Vam decidir que aquell no era el dia i que ja hi tornariem.... Ha passat el temps i unes males temporades de neu, però per fi hi hem tornat.
Abans, ja l'havia intentat amb l'Olivier però en aquella ocasió ens va fer desdir la cua de gent a l'entrada de la via. Anàvem massa tard.

El Prat de Cadí encara ple de neu

A la tercera la vençuda, bones condicions de neu, i a matinar toca per tal d'arribar els primers. Així ho hem fet i ens ha sortit bé. Quan ens preparàvem per començar han arribat uns bons companys, el Terrible i la Montse que havien pres la mateixa decisió en el mateix dia, la Canal del Troncs.

Estreta entrada a la canal

Comença molt encaixonada i en el primer llarg et trobes la major dificultat de la via. Una sèrie de blocs encastats barren el pas de l'estreta canal que s'han de superar amb passos de IV, V i V+, amb ordre ascendent en la dificultat.

El record del "saque" de fa anys em porta a convidar al Sergi a fer de primer en aquest llarg, el resol bé i amb poc temps.
Acte seguit pujo deixant la tècnica i la finura a la butxaca, però al final també resolc sense grans entrebancs.

Foto 1: Sortint del pas de V+
Fotos 2 i 3: Part alta de la canal abans d'arribar al balcó

A partir de la R tiro a davant però ja no hi ha dificultats remarcables, no trobo el pas dels troncs i només hi ha un curt tram amb glaç per sobre la cova (que la ressenya marca IV+). Pujem en ensamble fins a un balcó on es veu gent pujant per la Sàbat.

A partir d'allà la via perd la línia directa que tenia i s'ha d'anar buscant vires de neu amb tendència a la dreta fins que veus la carena i la sortida.

Fotos 1, 2, 3: A partir del balcó s'ha de buscar el recorregut més evident i traces antigues

Fins i tot el pas de IV- que marca la ressenya a la part alta està cobert de neu i no té dificultat.

Foto 1: La impressionant cara nord del Cadí
Foto 2: a l'esquerra de la foto, el suposat pas de VI aquest any és un tràmit

A la zona alta trobem un espai obert i tan pots optar per aquesta sortida normal com per la de la Oriental del Ticó, que ja serà la de la possible baixada si no es vol fer la típica del Cristall.
Nosaltres optem per la segona opció perquè volem intentar arribar fins a la cova i la font del Cristall però degut a la neu acumulada ens és impossible arribar-hi.

Foto 1: difícil acces a la feixa que porta a la Font del Cristall. La cova està tapada per la neu.
Foto 2: descens per la Canal del Cristall

Sergi i Lluís

Breithorn amb esquis de muntanya

2009-03-15T19:06:00.011+01:00

Breithorn 4.165 mt. Esquiada agradable als alps italians amb vistes sempre del Cerví (Matterhorn) i que ens ofereix una ascensió a un quatre mil assequible.

Es pot començar la ruta a Cervínia (Itàlia) mateix, a 2.000 mts., o bé pujar amb telefèric fins al Plateau Rosa, a 3.480 mts i començar d'una manera suau per vora les pistes suïsses de la gelera.

Al cap de poca estona t'ajuntes amb la traça que ve del telefèric suïs (Matterhorn glacier paradise) que puja de Zermatt i arriba al Petit Cerví, a 3.883 mts. En aquest punt, també hi ha un refugi molt ben acondicionat per passar-hi la nit i començar la ruta al Breithorn a punta de dia, descansat i amb només 265 mts de desnivell fins al cim.

Tal com es veu en la foto el Breithorn sempre ens queda a l'esquerra, per així evitar la gelera i les esquerdes del seu glaciar. Aquest primer tram és quasi planer, anem a buscar la mica que llom que fa aquest altiplà tot fent una curva àmple d'uns 500 metres i fins a situar-no de cara al Breithorn.

Arribat en aquest punt, si tiressim a la dreta podriem anar a fer dos pics emblemàtics: el Castore (4.228 mts) i el Liskamm (4.527 mts.), i cap a l'esquerra ja veiem la traçada marcada per anar al Breithorn.

Pugem 150 metres de desnivell fent ziga-zaga, el cim ens queda de cara (mirant cap el nord).
En aquest punt ens treiem els esquís i continuem els últims 100 metres amb granpons, ens emportem els esquís per la baixada. El camí flanqueja cap a l'esquerra per sota el cim i en direcció al Cerví (una vista espectacular).

Davant nostre hi havia pujat algún alpinista amb esquís i ganivetes, també era una opció viable i fins i tot, pels més agosarats, es podia fer amb esquís i les pells de foca. Cadascú que valori el seu grau de risc i prengui la decisió que cregui més oportuna. La veritat és que amb els esquís penjats a la motxilla i amb els grampons als peus vem pujar com dos ministres. Fins hi tot vem tenir temps de tirar-nos fotos.

Arribem al cim per l'aresta esquerra, el camí està molt ben marcar i deixant de banda que estem a més de 4.000 mts, l'ascensió no té cap mena de complicació.
Un cop al cim, ens fem les fotos de rigor, amb unes vistes magnífiques cap al Cerví (a ponent) i el Dufourspitze (Monte Rosa 4.634 mts) al nord.

Són les tres del migdia, la neu està bastant dura encara. El Pep Pujol decideix baixar esquiant i el Sergi baixa un desnivell de 100 mts amb els grampons, però de seguida també es posa els esquís.

L'Àngel i l'Agustí ja ens estaven esperant a l'alçada de 3.900 mts, punt on vem agafar les pistes d'esquí Suisses i després les Italianes per baixar fins a Cervínia.
La baixada, també espectacular.

Ruta recomanada per agafar experiència en cims de més de quatre mil metres, adaptar el cos a treballar en alçada i a experimentar noves sensacions. És un cim bastant segur, que en cas d'emergència, amb un moment ets a les pistes d'esquí de Zermatt i Cervínia i demanar ajuda si fos el cas.

Cervínia de nit

I com diu una dita: "la cabra sempre tira cap a la muntanya".

Ves al Lucky Luke

2009-02-24T11:08:00.003+01:00

Fa temps que els Dalton no fem ni expedicions ni escalades, això no vol dir que no fem activitats, tot al contrari, i aquest any que hi ha molta neu, l'esquí de muntanya ha passat davant de moltes altres expes. Ho hem d'aprofitar!!
Recomano per tant que mentre no en muntem una altra, visitis allà on penjo esquí de muntanya: Lucky Luke
Ens veiem allà.

Conjuntivitis i Amitges

2008-07-10T17:31:00.013+02:00

Les tres, hora de marxar cap a Amitges després de sortir de l'oculista.
Tinc una conjuntivitis de cavall, el que passa és que nomes en un ull, el metge no sap perquè, que lo normal és que sigui en els dos, diríem que, encara que sigui forta, tinc una conjuntivitis a mitges.
Per cert, a mitges és la via que anem a fer: mitja Cerdà Pokorsky i mitja directíssima, res, que total ens porta al cim de l'agulla inferior.

Foto 1: Vista al capvespre de les Agulles des del refugi
Foto 2: Agulla inferior en primer terme amb la via feta: Cerdà Pokorsky - Directíssima

Foto 1: Panoràmica just a peu de via
Foto 2: Bonic diedre del segon llarg, ben protegit amb pitons
Foto 3: Final del segon llarg

En fi, que mig borni d'un ull hem fet, a mitges amb el Pep aquesta ascensió, ni una primera, ni molt llarga, ni molt difícil, .... sembla tot a mitges!
Fins i tot la info la faig a mitges perquè ja surt molt ben explicada en una ressenya del Madteam, que és d'on l'hem tret nosaltres.
Això sí l'hem gaudit com nens petits i això ja no ens ho treu ningú.
Avui la muntanya ha tornat a estar amiga!!!

Foto 1: El Pep preparant el seu trípode "ultralleuger" per la foto de cim
Foto 2: La foto
Foto 3: Preparant el primer ràpel

Camí més curt del refugi a peu de via.

Dades de l'escalada:
Via: CERDÀ POKORSKY - DIRECTÍSSIMA, 120 mts
Dificultat: V+
Condicions: Reunions equipades amb parabolts, alguns pitons sobre tot en el segon llarg
Material: 8-10 cintes express (algunes llargues), friends, Bagues o cordinos per merlets, material per ràpel
Llarg 1: V+
Llarg2: V
Llarg 3: III+, bastant herbós
Llarg 4: IV
Larg 5: V

Per cert, he tornat sense conjuntivitis!
Un altre "per cert": Penjo a la pàgina del Luckiluk l'aproximació fins el refugi perquè és una excursió que per si sola ja val la pena.

Ah! la cervesa del final no l'hem fet a mitges, una cad'un, i ben gran!
Pep i Lluís

Aneto amb esquí de muntanya el 21-06-08

2008-06-23T13:04:00.005+02:00

Doncs si, el primer dia d'estiu del 2008 encara es pot fer l'Aneto amb esquís de muntanya. Excepcional tenint en compte que ha estat un any bastant escàs de neu.
Juntament amb l'Edu i el Cinto, l'ascensió l'hem fet per la Renclusa. La neu comença a uns 15-20' més amunt del refugi.

El descens l'hem fet per la gelera, direcció a Aigualluts. La neu s'acaba uns 20' abans d'arribar-hi. La baixada ha estat immillorable, amb neu una mica dura a dalt i neu primavera a la part baixa. Ens ha fet un dia esplèndid sense un sol núvol.

A les 5,40 h ens posàvem en marxa i poc més tard de les 9 h érem dalt el cim. Un total de 3'30 hores per pujar. En el descens s'agraeixen els esquís. La gent que puja i baixa a peu s'enfonsa molt amb tanta neu que hi ha.
Avui la muntanya ha estat amiga!

Edu, Cinto, Lluís

Ferrada Regina

2008-06-10T22:55:00.006+02:00

Una ferrada preciosa i exigent físicament, i en alguns passos també tècnicament. Espectaculars les vistes que hi ha cap a la vall del Segre amb el pantà d'Oliana als peus. També ho són la passarel·la i les parets per on remunta.
A continuació pengem un vídeo de la ferrada Regina, fet abans de que obrissin l'última part de la via.

I a continuació algunes fotos de la part nova. Recomanable guants, com a qualsevol ferrada, però en aquesta cal tibar sovint, hi ha algun que altre desplom.

Marta, Marc, Sergi i Lluís

Pedraforca: Fòssils a la via Estassen

2008-05-27T22:23:00.010+02:00

La història no ve gaire a conte en aquest bloc però estic intentant desencallar un misteri que ningú m'ha solucionat:
Ja fa nou anys que vàrem anar a escalar la via estassen amb una colla d'amics.

Aquell dia vaig trobar uns fòssils d'un color rogenc just al collet del dit de Riambau, uns cinc-deu metres més avall d'on comença la via Estassen.
En aquell moment els vaig agafar sense donar-li gaire importància, i la sorpresa va ser quan el gran coneixedor de la comarca en geologia i bon company de feina, i amic, Lluís Viladrich, no els va saber identificar.
Es va comprometre, però, a demanar-ho a companys que podien saber-ho.
El Lluís ens va deixar al cap d'uns anys i en aquest temps no va trobar ningú que els pogués identificar.
Ho vaig demanar a més gent i mai ningú me n'ha sabut dir res.
Faig públiques unes fotografies on potser no es pot apreciar gaire però hi ha sobre tot una espècie de cargolines que fan entre 4 i 8 cms de llarg.

A veure si hi ha algú que veu el bloc i en sap alguna cosa.
Els companys de l'aventura: Marc, Sergi, Jaume, Lluís, Pere i David.

Montblanc des d'Itàlia (pel ref. Gonella)

2008-05-05T22:06:00.004+02:00

La via normal del Montblanc per Itàlia és una ruta llarga doncs des de poc més amunt de Courmayeur s'ha de fer a peu. No hi ha telefèrics ni trens com des de França, per tant el temps invertit serà molt.
Nosaltres ho vàrem fer en dos dies però en moltes hores.
La ruta en sí és una mica més tècnica que la normal francesa.
El primer dia, fins el refugi Gonella, ningú ens treu les 4 o més hores de camí. El segon dia vàrem sortir a la 1 de la matinada i tornàvem al cotxe, havent fet el cim i parant a menjar el refugi, cap a les set de la tarda, això són 18 hores sense gairebé parar.
No tenim el track de la ruta però si el video:

Marc, Sergi i Lluís

Cadí: "Pastís de març" des del Coll de Torn

2008-04-10T21:10:00.007+02:00

Canal clàssica de la zona de Prat d'Aguiló, al Cadí. L'aproximació és feta però des del berguedà, deixant el cotxe al Coll de Torn i pujant directe fins el Pas dels Gosolans.
Una ruta que temps enrere era recomanable per anar a la zona de Prat d'Aguiló a fer corredors de neu abans de que posessin la barrera a la pista del coll de la Bauma, prop de Gisclareny.
Si està oberta val la pena deixar el cotxe al Coll de Torn, pujar directe amunt fins arribar dalt de la Serra Pedregosa i creuar l'altiplà fins els pas del Gosolans.
Des d'allà cal baixar només una mica per enllaçar amb les canals a dreta i esquerra del pas. De totes maneres si s'arriba al refugi de Prat d'Aguiló el guarda prepararà un bon esmorzar.

Aquest dia vàrem fer "El pastís de març".
Marc, Xavi, Miquel, Lluís.

L'Elbrus amb Esquí de muntanya

2008-02-27T10:28:00.002+01:00

L'Elbrus és una muntanya situada al Caucas occidental, dins de Russia, a prop de la frontera amb Georgia. És d'origen volcànic i és considerada la muntanya més alta del continent Europeu. El cim occidental té una alçada de 5.642 m sobre el nivell del mar, mentre que el cim oriental arriba als 5.621 m.
Per la seva situació i alçada, si s'intenta a principis d'estiu encara es pot fer amb esquí de muntanya però no és habitual, de fet, de tots els que vam pujar el dia de cim, que érem bastants (un centenar) perquè portaven tres dies de mal temps, només tres anàvem amb esquís. De totes maneres s'han de deixar els esquís al coll i arribar fins el cim a peu.

Elbrus

El primer avió ens va portar fins a Moscou i allà vàrem fer els tràmits administratius per poder passar sis dies a Rússia. Dóna la sensació que tenen tothom controlat des que poses els peus a terra al país.
El segon avió que vàrem agafar ens va portar fins a Mineralyne Vody, res a veure amb els avions i els aeroports internacionals. Quant surts de la capital es posa en evidència sovint la precarietat amb que viu la gent. Moltes instal.lacions i infraestructures estan en situació de ruïna, amb tot i això es nota que havien tingut èpoques d'esplendor.
L'acompanyant és molt recomanable per poder entendre't amb la gent i per sobornar els policies si convé. Nosaltres vàrem contractar un ex-militar que havia estat fent serveis a l'Antàrtida i ara era l'encarregat de tirar explosius per provocar allaus controlats a l'estació d'esquí que hi ha a la falda de l'Elbrus. Una bona persona amb una veu impressionant.
Ens va acompanyar fins el refugi que vàrem utilitzar i allà ens feia el menjar, l'ascensió la vàrem fer sense guia, de fet no hi ha problemes per trobar el camí.
El nostre refugi era "particular", una cosa semblant a una barraca d'hort amb quatre fustes mal acoblades, però t'hi acostumes. Els altres refugis de la zona no és que tinguin gaires millors condicions. L'atra opció és anar-hi amb tenda.
El dia de l'ascensió vam veure com molts clients americans i japonesos els pujen fins a les Pastukov Rocks amb Ratracs, així s'estalvien un cinc-cents metres de desnivell, però el que s'estalvien d'esforç crec que ho paguen amb mal d'alçada.
La baixada la vàrem trobar amb bona neu després d'uns dies de tempestes però l'alçada no ens feia gaudir prou d'un bon descens, féiem tres o quatre viratges i haviem de parar a descansar.
En el viatge de tornada, visita turística obligada a Moscou.

Pedraforca: "Coves dels Talibans" i Amfiteatre

2008-02-26T17:59:00.002+01:00

Jornada complerta en terreny d'aventura amb l'ascensió per la falda sud del Pedraforca pel peculiar camí o vía "Les coves del Talibans" i després escalada a l'Amfiteatre.
Amb el Sergi, el Marc i la Naiara ens hi vàrem posar una mica tard i després d'acabar les coves ja no era hora d'anar a la paret sud. Vam decidir de fer una escaladeta de dos o tres llargs que és el que dona de si la zona de l'amfiteatre i a més s'ajustava al temps que teniem.

Clica a la foto per enllaçar a la col.lecció. Fotos del Sergi i la Naiara.

Coves talibans

Naiara, Marc, sergi, Lluís

Cresta Peiraforca - Roc Colom

2008-02-25T18:41:00.002+01:00

L'aresta està situada a França però l'aproximació l'hem fet des de Catalunya, del refugi de Malniu. També es pot fer per França remuntant la vall de Campcardós que surt de Porta.
Passant pel Refugi Josep M. Folch acabem de remuntar fins un collet una mica superior a la Portella de Meranges, d'allà es baixa directe cap a la falda de l'aresta que se segueix una bona estona fins a trobar una canal herbosa que mena directe a l'aresta. Tot seguit s'arriba al Peiraforca, i ja no es deixa l'aresta fins haver superat el Roc Colom.
Important, cal veure ressenyes abans de fer la cresta.
La tornada la fem passant pel cim més alt de la zona, el Puigpedrós.
Entra al Wikiloc clicant la bandera verda del mapa.

Marc, Sergi, Lluís

Escalada a la Dent d'Orlú: "Les Enfants de la Dalle" (MD-)

2008-02-25T18:41:00.001+01:00

Escalada molt llarga i de dificultat moderada a la Dent d'Orlú, prop d'ax-Les-Thermes (Arièja).
La roca és granet de bona qualitat i la ruta puja per 26 llargs que són de placa gairebé tots.
Via ben equipada de 950 metres de desnivell amb un grau molt sostingut majoritàriament de 5è, alguns llargs de 4t, i alguns passos de 6a+.
El material que cal portar és 12 cintes express i 1 corda, o 2 cordes en doble, de 60 mts. És preferible la 2a opció per si de cas ens hem d'escapar fent ràpels en cas de mal temps.
Aproximació curta però dreta (40') i retorn molt llarg (2h).
Pots trobar més ressenyes i fotos de l'ascensió clicant a la foto.

Dent d'Orlu - Les enfants de la dalle

Fotos del Pep
Pep, Oli, Xavi, Lluís

Cresta de Salenques - Aneto

2008-02-25T18:40:00.001+01:00

Cresta de Salenques feta en un dia desde la Renclusa però sense baixar a Aigualluts si no que passem pel Coll de la Renclusa.
Ruta llarga i amb un grau alt de dificultat, no només per alguns passos compromesos a l'aresta si no també per la llargada del recorregut. Total de temps de refugi a refugi 15 hores.

El track penjat al wikiloc pot ajudar si se surt de nit a fer el primer tram fins a peu de cresta. Amb el Pep vàrem començar a les 3,35 h de la matinada i arribàvem a peu de cresta a les 7 h. L'única dificultat és superar el torrent del Salterillo (complicat en temps de molta aigua). Val la pena anar-hi a passejar i fer-hi un cop d'ull la tarda abans.
Entra al Wikiloc clicant la bandera verda del mapa.

Per veure l'àlbum de fotos cliqueu a la de sota. També hi he afegit una ressenya d'obligada lectura abans d'aventurar-s'hi. Fotos del Pep l'any '07 i del Sergi el '06.

Cresta Salenques-Aneto

2006 Lluís amb el Sergi i el Marc, 2007 amb el Pep

Esquí de muntanya al Toubkal

2008-02-25T18:36:00.000+01:00

El Toubkal en un cap de setmana, el 17 i 18 de març de 2007. No preteniem fer cap rècord, la feina no ens deixava més dies, encara que un cop ets allà la zona dóna per almenys un parell de bons dies més d'esquí.

Vam arribar el divendres a la nit a Marraqueix. L'endemà, disabte, vàrem llogar un taxi que ens va portar a Imlil i després de dinar d'hora vàrem començar l'aproximació fins el refugi. 4 hores anant per feina amb l'ajuda d'un ruc que ens va pujar els esquís i les botes.
Segon dia d'ascensió des del refugi amb esquís de muntanya fins al coll. Del coll fins dalt a peu, total 3,30 hores d'ascensió.
El descens el vàrem fer amb molt bona neu. L'única bona esquiada de l'any 2007 l'hem fet al Marroc! Poc més d'una horeta de baixada, això si, ben aprofitada.
Després de menjar, descens del refugi a Imlil i a dormir a Marraqueix.
L'endemà, dilluns retorn amb avió fins a Barcelona.
Clica a la bandera verda per veure'l al Wikiloc.

Nota: Es va acabar la pila del GPS al retornar al refugi.
Edu, Pep, Jordi, Sam, Pep, Lluís