Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Alpinisme: Cresta Pic Rodo - Pic de l'Anyeller
Gràcies al seu llibre hem anat a racons del Pirineu que de segur que no hi hauriem anat. Aquí va el nostre reconeixement a una tasca molt ben feta.
Avui comencem per una cresta la qual aportarem el nostre granet de sorra per millorar el llibre esmentat, la cresta del Pic Rodó al Pic de l'Anyeller. De fet, el recorregut de la cresta en si és el mateix, el que hem variat, és l'aproximació i el retorn, doncs enlloc de fer-la per la Vall de Núria la fem pel Conflent, per Prats de Balaguer.
D'aquesta manera, enlloc de fer l'aproximació en 3h i 15m que marca el llibre, la farem en 2 hores.
Després de passar Prat de Balaguer, comença un camí força dolent per la qual cosa ens obliga a anar o amb tot terreny o amb molt de compte. Arribem a Prats d'Aixeques on deixarem el cotxe. Allà comencem seguint el GR 10 que ens portarà direcció al refugi de l'Orri i tot seguit a la Cabana de la Grimauda.
Imatge del Pic Rodó i a la seva dreta la vall que es remunta. L'escalada es fa per l'esperó de la dreta.
Ara l'objectiu ja no és el GR sino continuar la vall de la riera de Prats de Balaguer, o Rierola amunt. El Pic rodò ens va quedant poc a poc a la nostra esquerra fins que, prop de l'Estanyet, ben bé a l'esperó Oest que fa el Pic rodó, comencem a enfilar-nos-hi.
El cim té aquest nom perquè la part alta té una forma arrodonida, al contrari que els seus vessants força verticals, amb nombroses parets. Tal és així que algú l'hi ha vist la forma d'una madalena.
Passem per un terreny tarterós força dret, a estones per sobre i estones per la seva esquerra fins ben bé al peu de la roca.
Durant la pujada ja ens haurem pogut fixar en algunes de les parts de l'escalada que detallarem a continuació.
Iniciem l'escalada passades 2h 30min des de la sortida, després d'haver esmorzat al peu de roca. Alçada 2.325 mts.
La primera part, és més aviat escalada que cresta en si, que, sense ser difícil va enfilant-se primer per un petit canaló (III+) i, després de seguir un troç força horitzontal cap a la dreta, ens encarem amunt direcció a la cresta per tota una sèrie de graons drets seguits de terrasses inclinades on potser sigui necessari encordar-se. Alguns passos que trobarem seran també de III+, encara que més curts que el primer canaló. En aquesta zona amplia hi ha diverses opcions, encara que com a referència cal seguir alguns merlets i bagues, i algun pi aïllat per la zona més evident.
Arribem a l'aresta i ja no la deixarem fins el Pic Rodó. No és difícil (màx II+) però hi ha algún tram horitzontal força aeri. Quan torna a fer-se més dret, l'aresta va desapareixent fins a trobar-nos seguint un pendent herbós que, cada cop més suau, ens porta fons el Pic Rodó (AD). 2650 mts. i 3h 5 min des de la sortida.
A partir d'aquí la cresta perd un mica d'interés, i, en lleugera baixada anem passant una sèrie de torres que la majoria es poden evitar passant pel vessant Est (esquerra), fins a trobar un pas en descens més difícil, que, si no es vol fer per la roca, hi ha instal.lada una corda fixa amb nusos per baixar els 8-10 mts de desnivell que té. També és possible instal.lar-hi un ràpel o inclús desgrimpar amb algun pas força aeri de III, encara que amb bones preses.
Continua l'aresta remuntant les Agulles de l'Anyeller, on hi trobem un pas aeri però horitzontal que es pot passar bé amb la tècnica del "pas de cavall", bé amb les mans pel fil de l'aresta (III-).
Ja només ens queda passar la bretxa de les Roques Blanques i en poca estona arribarem al Pic de l'Anyeller (2633mts., 5h 5min).
Ràpidament s'arriba al Coll d'en Bernat per terreny fàcil, i d'aquí baixem cap a l'Estanyet per camí evident i fàcil. La vall és confortable de baixar i el païssatge solitari i preciós. El camí passa a tocar el petit estany, i d'aquí ja no deixem el curs de la Rierola, nom del riu que ens acompanyarà fins a trobar el camí d'ascens i fins altre cop el refugi de l'Orri.
Vista del Pic Rodó i l'aresta des de més avall del Coll de'n Bernat
Temps total de la sortida 7 hores justes, un desnivell màxim de 1.012 mts, i un desnivell acumulat de 1.450 mts.
Màrius i Lluís
divendres, 16 de juliol del 2010
Mont Rosa (2n dia): Zumsteinspitze - Punta Gnifetti
No vam dormir gaire al refugi Gnifetti. La calor humana que hi havia la petita habitació amb 16 de nosaltres dintre va fer que fos segurament la nit més calurosa de l'estiu, a 3650 mts!!
L'alçada també va fer de les seves en alguns de nosaltres i col.laborà a la mala nit.
Alguns ja havien decidit que no pujarien avui. Havien complert el seu objectiu i estaven prou satisfets. Els altres, tot i la son, toca diana, esmorzar i començar a caminar a les 5,30h.
La fresca del matí ens acaba de despertar i ens deixa començar a pujar amb millors condicions que ahir. A més la neu és força més dura i ens falicita el pas. Seguirem el programa i anirem per la ruta normal.
Les cordades les fem en grups de dos o tres en funció de l'afinitat i la forma física, i l'objectiu és fer almenys el Zumteinspitze (4563m), i si la cordada està en forma continuar carenejant i fent quatremils. Ja ens reunirem a la tornada.
Avui faig cordada amb la Enri, el primer objectiu és arribar al Coll de Lyz (4151 mts), un espai que pot ser tan bucòlic com infernal, segons el temps que hi faci. És un gran coll que ens obre a tota la vesant del Glaciar Rosa i a unes grans vistes de molts dels quatre mils del massís, però per ser tan obert també el fa exposat al vent. Tenim sort i fa un dia esplèndid.
Ja veiem els que poden ser els nostres dos objectius del dia, a l'esquerra el primer, el Pic Zumstein (4563m), i a la dreta el que seria pels italians la Punta Gnifetti, pels alemanys el Signalkuppe, i on dalt hi ha el refugi més alt dels Alps, el refugi Margherita (4554 mts). Tot un embolic de noms per aquests dos cims tan sobris.
Un cop assimilat tot el que ens ha obert el Coll de Lyz, ens queda seguir el camí; un gran flanqueig per la capçalera del Glaciar Rosa ens porta a l'ampla pala que acaba en el coll Gnifetti que separa els dos cims explicats a dalt. Durant el flanqueig haurem deixat a la nostra dreta la Punta Parrot (4436m) i el Ludwigshohe (4341m).
Un cop al Coll Gnifetti (4464 mts) deixem les motxil.les per fer la piràmide cimera del Zumstein. Abans hem menjat i begut, i només ens emportem el Gore i la càmera per les fotos de rigor. Aquí dalt qualsevol estalvi de pes és d'agraïr.
L'aresta de neu que porta fins el cim no és difícil, nomès una mica aèrea en algun tram i es pot complicar una mica en cas de vent. En 15 minuts som dalt, tot just 100 mts de desnivell.
Just a l'arribar al cim trobem davant nostre la Punta Dufour (o Dufourspitze, de 4634m), el pic més alt del massís. Sembla que el tenim a tocar però el desnivell que hi ha entremig el fa insalvable avui per nosaltres.
Les vistes des d'aquí són impressionants. Avui la muntanya ens ha estat amiga i ens ha permés gaudir-ne.
Ens veiem animats i amb forces per fer la Punta Gnifetti. Ens atrau veure com és el refugi més alt dels Alps. Tornem a baixar , travessem l'ampli coll Gnifetti i després de tornar a deixar el material encarem la pendent pala que ens portarà a la famosa "Capanna (cabanya) Margherita".
Fotos de rigor, i ara si que sembla que el cap comença a queixar-se, fa hores que estem en alçada i toca baixar.
Però a mitja baixada veiem que els companys s'han reunit a la Punta Balmenhorn (4167 m), considerada també un quatre mil, encara que sigui només un turó de roca, de 20 mts. l'ascensió del qual es fa amb una corda i unes escales de ferro. A dalt hi ha el Cristo delle Vette i el Bivacco Giordano.
La neu escalfada pel Sol ens fa patir gairebé més de baixada que de pujada. Sembla que ens hagin convidat a fer uns "tragus" de lo inconsistent que és. Baixem a trompicons, però ja se sap... baixar, baixa qualsevol (per dir-ho finament i no com la dita).
Per acabar, ens falta rematar-ho amb la desgrimpada que hi ha fins prop de la Punta Indren. Tanta neu que hem xafat fa que ens vingui de gust de tocar roca.
Per sort ja arribem.
Descarega't el track al Wikloc:
dilluns, 12 de juliol del 2010
Dolomites: Ruta circular a La Brenta
De totes les propostes, n'hem escollit una de circular que segueix un seguit de vies ferrades precioses gràcies a l'ambient que les envolta.
S'ha fet la ruta en quatre dies i tres nits però la quantitat de refugis permet escurçar etapes i fer la volta en més dies.
1r dia. Madonna di Campiglio-Refugi Graffer (2.260 mts.): Ascendim ràpidament amb el telefèric que va al Monte Spinale i d'allà surt un camí que ens aproxima fins el refugi Graffer. La ruta encara és per prats alpins sense necessitat de tocar la roca. Aquesta aproximació pot durar entre 1h i 1h30m. i el desnivell total és de 150 mts, arribant al refugi a 2260 mts.
Del Monte Spinale al R. Graffer
2n dia. Refugi Graffer-Refugi Alimonta (2.571mts): Sortim del Graffer en direcció al "Sentiero atrezzatto Bennini", un sender força horitzontal però que t'introdueix a l'ambient dolomític de ple.
Sentiero Bennini
Passat aquest, la intenció era de fer la "Via ferrata delle Bochette Alte" però la neu que hi ha, tot i ser juliol, ens fa modificar el recorregut i passar per altres ferrades més baixes però també espectaculars anomenades "Sentiero Osvaldo Orsi" i "Sentiero Sosat". Ens porten igualment al Refugi Alimonta, objectiu del dia, després d'haver passat prop del refugi Brentei.
Sentiero Sosat
La qualitat dels refugis en aquesta zona d'Itàlia és molt alta. Cal informar-se però de quins són del CAI (Club Alpí Italià) o els que són privats, sobre tot perquè hi ha força diferència de preus i no fan descomptes a federats en els privats. L'Alimonta,per exemple és privat.
Refugi Alimonta
3r dia.Refugi Alimonta-Refugi Agostini (2.410 mts.): Aquest dia es fa la "Via ferrata delle Bocchette Centrali" que passa pel peu del "Campanille alto" i el "Campanille Basso", agulles espectaculars amb unes molt bones vies d'escalada. A mig camí trobem el Refugi Pedrotti, lloc ideal per qui vulgui allargar els dies d'estada i fer una nit més. Tot seguit enllacem amb el "sentiero Brentari" que ens portarà fins el refugi Agostini.
Ferrata Bocchette Centrali
Refugi Agostini
4t dia. Refugi Agostini-Refugi Vallesinella (1513 mts). La primera part del dia l'emprem per fer la "Ferrata Castiglioni", una de les més verticals de la zona que ens porta fins a la "Bocchetta delle due denti", un coll on ja es veu el seguent refugi per on passarem, el refugi Dodicci Apostoli.
Ferrata Castiglioni
Aquest refugi el porta el famós alpinista Hermano Salvaterra, que ens va convidar a fer escalades per la zona, però nomès vam acceptar un café perquè el camí era llarg, haviem d'arribar al cotxe i no teniem més dies per quedar-nos-hi.
Des del refugi hi ha un gran desnivell fins arribar a a la Bocca d'Ambiez, coll que ja ens porta a la vessant de Madonna després de baixar una gelera i de seguir el "Sentiero alpinístico Martinazzi".
Tanmateix aquest ens porta al Refugi Brentei (2.175 mts.) on reposem energia i continuem el camí cap avall, fins el refugi Vallesinella on agafarem un bus que ens porti a Madonna di Campiglio.
Les ressenyes de la zona les vàrem treure del vèrtex.
Fotos del Pep. Clica a la imatge per enllaçar amb l'àlbum.
Dolomites Brenta |
Marc, Pep i Lluís
dimarts, 6 de juliol del 2010
Mont Rosa (1r dia): Punta Giordani i Piràmide Vincent (Cara Sud, D+)
Aquest any la quantitat de neu que hi ha és important, tant, que sovint hem trobat a faltar els esquís, ...ens ho apuntem per una altra vegada.
Després de l'ascensió amb el tercer i nou telefèric que ens deixa a la Punta Indren (3.200 mts), la idea era d'anar a passar el dia al refugi Gnifetti (3.600 mts) per allò d'aclimatar i tal..., però l'aproximació fins allà la vèiem molt curta i teniem tot el dia per endavant.
Total, que ens n'anem a fer primer la Punta Giordani per una pala força monòtona i força dreta que, potser pel fet de fer els primers passos a tal alçada, es fan més feixucs... necessitem 2 hores per fer aquesta primera ascensió de 800 mts. de desnivell.
A partir d'aquí, la falta de ressenyes i d'info per aquesta vessant ens fan tenir sensacions com molts autors d'aquests que hem llegit de vegades, aventurers que han de prendre decisions sense que ningú els expliqui de pé a pà per on va un recorregut i què es trobaran al davant.
La primera idea era d'enllaçar el primer cim amb el segon per l'aresta, però aquesta és de roca i sembla que hi ha algun pas difícil, a més no portem el material suficient per engarristar-nos-hi. La descartem.
La possibilitat més factible és la de flanquejar tota la cara sud de la Piràmide per sota la rimaia i anar a buscar l'esperó SO, allà s'hi veu una possible sortida fins el cim.
Total, que fem la travessa, delicada perquè hi han baixat purgues, esperem però que ja hagi baixat tot. La creuem mirant amunt tota l'estona.
La Punta Giordani des de la cara S de la Piràmide Vincent. Sota la rimaia es veuen les nostres traces.
Un cop a l'esperó ens queda decidir si seguim per aquest o tombem fins el mig de la cara S i seguim un parell de canaletes que sembla que s'encaren fins el cim.
Descartem la primera opció perquè hi ha molts trams mixtes, a més, hem vist un pals que deuen significar que per les canaletes hi ha sortida. La seguretat d'això ens l'acaba de donar un parell de traces que hi trobem.
L'aventura i la incertesa han durat poca estona però encara ens queda seguir les traces que no sabem quina dificultat busquen i si serem o no capaços de superar-la.
Fem un flanqueig cap el peu d'una primera canal i l'encarem amunt, el pendent va augmentant (40-45-50º).
Al cap d'uns 50 mts. la canal s'obre, i per sobre talla el pas una vira de roca. Veiem que les traces porten cap a la dreta, ben bé cap el mig de la cara S amb un flanqueig on cal anar amb peus de plom perquè la neu és inconsistent.
La foto ha sortit una mica "trucada" involuntàriament: No és tant dret.
Ens trobem una segona canaleta més dreta que la primera (50-55º). Al cap d'uns 60 mts. ja sembla que la dificultat disminueix, es va obrint i suavitzant el pendent, ja quasi som dalt.
Arribem ben bé a la Piràmide Vincent on hi trobem els companys que han pujat per la ruta normal. El fet de retrobar-nos es converteix en un esclat d'eufòria i felicitacions, en total 21 alpinistes que assaborim el primer objectiu. No hi ha faltat ningú.
Felicitats perquè tots heu aconseguit el vostre repte.
La tornada la farem, més o menys tocats per l'alcada, per la via normal.
A l'arribar a casa llegeixo en el llibre "Los cuatromiles de los Alpes": "Hay dos rutas (V) en los 500 mts. de la cara Sur pero son más expuestas y peligrosas y no son recomendables"... en fi, si ho hagués llegit abans segur que no ens hi haurem posat.
Lluís