Alpinisme. Massís Néouvielle: Cresta del Pic Long (AD)

Fa temps que volia publicar aquest article, però no havia trobat el moment i ho havia anat deixant. Bé, d'avui no passa.... som-hi.
El Pic Long és el més alt de la zona del Massís de Néouvielle, però la dificultat per arribar-hi per qualsevol lloc l'ha fet caure una mica en l'oblit, i el nom que ha agafat el massís és el del segon pic en alçada, molt més popular que el primer. Una altra dada: és l'únic massís pirinenc ubicat únicament en zona francesa.

Des del Neouvielle: Pic Maubic davant, Pic Long i Pic Badet a l'esquerra

Pujant cap el Pic Maubic a la dreta i Pic Long a l'esquerra

Pic Long a la dreta i Pic Badet a l'esquerra

L'aproximació es fa per la vora de l'estany de Cap de Long, aviat puja amunt per després tornar a baixar a fi de superar una paret de roca que cau cap el llac. Al matí, amb ganes aquest descens té poca importància, però en tornar cansats serà com una petita tortura remuntar els gairebé 100 mts de desnivell.
Un cop a la cua del llac, seguim pujant, ara per la vall amunt fins a trobar la carena que ens portarà al primer 3.000 de la jornada, el Pic Maubic (3.058 mts.).

Allà comença l'aresta que ens durà fins el Pic Long. La primera part és bastant horitzontal o en lleugera baixada,sobta perquè de seguida s'estreny i és molt aèria però la progessió no té grans dificultats.

Inici de la cresta

Primera part de la cresta

Tot seguit el terreny és més abrupte, s'han de superar tres agulles, la primera per l'aresta, la segona flanquejant-la, on en acabar el flanqueig hi trobem un ràpel de 10 mts. i la tercera la tornem a flanquejar.

Zona de les agulles

Després ja comencem l'ascensió a la piràmide final del Pic Long i ho fem per una espècie de canaleta situada a la dreta de la cresta, d'aquesta manera superem amb facilitat els passos més delicats del fil.
Aquesta canaleta s'acaba amb un últim mur més ampli on, primer es supera un tram vertical, després es fa un flanqueig a la dreta per superar una agulla i finalment es fa un altre tram més vertical que ja ens du al cim del Pic Long (3.192 mts.).

Descens del Pic Long. Es fa per la pala esquerra de la foto.

Per baixar del Pic Long, ho fem per la cara sud, un pendent delicat i descompost que seria la via normal per fer el cim, d'aquesta manera superem les grans dificultats de l'aresta ràpidament. Quan el pendent es suavitza, hi ha un tram que ens permet tornar a posar-nos a l'aresta i la continuem. Des d'allà arribem a la Hourquette de Pic Long (3.099 mts.) fàcilment.

Flanqueig descompost

Tot seguit ve un tram força horitzontal, poc difícil però que s'ha de treballar, estret i aeri fins arribar a la piràmide cimera de l'Agulla Badet (3.135 mts.) que farem sense dificultats.
A partir d'aquí flanquejarem per una zona força descomposta on s'ha d'anar amb compte i que ens portarà finalment fins el Pic Badet (3.160 mts.).

 La baixada d'aquest pic la farem també per terrey descompost i algun troç vertical fins arribar a una zona on podem abandonar la cresta i retornar a desfer el llarg camí que ens portarà al cotxe.



Màrius, Xavi i Lluís

Cova D'Anes. Cerdanya

Cova senzilla i preciosa, ideal per iniciar-se en l'espeleologia.
Les diferents formacions que s'hi veuen en el seguit de sales que et trobes són cada cop més maques i d'orígens i colors diferents, cosa que li fa tenir un atractiu especial. A més, al ser gairebé horitzontal la dificultat és escassa, només la trobariem pel fet de que el fang i el desgast del passar-hi converteixen alguns trams en relliscosos, amb el conseqüent risc de caiguda.
Per les ressenyes sembla curta però un cop dins els poc més de 300 mts que té són més que suficients per gaudir-ne del tot. Té un recorregut lineal sense ramificacions, per tant la possibilitat de pèrdua és nul.la.
La part final és l'única amb una certa dificultat, poc recomanable per a principiants, encara que està equipada amb cordes per poder avançar amb seguretat.
Obligat portar casc, frontal i roba d'abric que es pugui enfangar.

 A continuació deixo el track de l'aproximació i el retorn. El pendent camí que fem supera 200 mts de desnivell de manera molt decidida, sempre per la costa que hi ha just davant de Bellver de Cerdanya, i en tot moment sentim el soroll dels cotxes que passen per la carretera de Puigcerdà a Andorra.
El temps invertit en fer aquest tram d'aproximació és d'uns 30-45 min. El temps de retorn serà inferior al ser tot baixada.

Cresta del Sol

En aquest article explicaré una altra esplèndida jornada alpinística, abans però, vull agrair aquest obsequi en forma de matinal als companys Antxi i Llorenç, equipadors de la via.

La Cresta del Sol, situada molt a prop de Sant Llorenç de Morunys, és potser una via que té més d’escalada que no pas de cresta en sí.
Tot i que passa pel fil de la carena, ens hem acostumat a fer una aresta sortejant blocs de granet o passos en terreny calcari, passos molt aeris i sovint horitzontals, i poc o molt poc equipament en general.

Aquesta inusual cresta de conglomerat ens ofereix, en primer lloc, un terreny que quan és pla hi abunda la vegetació, i quan és vertical ho és bastant més que la majoria de crestes. Així, quan progresses en horitzontal gairebé és innecessari l’ús de la corda ni que sigui en ensamble, i quan el terreny s’adreça, és necessari ascendir progressant en llargs i on hi ha un bon equipament, cosa que s’agraeix perquè la progressió aquesta roca és difícil de protegir.

L’aproximació per terreny boscós i accidentat és entretinguda, passa per varietat de racons i sense guanyar gaire desnivell fas un flanqueig per sobre el pantà de la Llosa amb petites pujades i baixades.

 

 La via comença en un coll evident a la part baixa de la cresta, amb un pas de III. Un cop superat, vas avançant entre vegetació i petites grimpades que et van servint per acostumar-te a aquest tipus de roca. Ens anem aproximant lentament a la part més imponent de la via. És una torre on des del peu fins dalt hi ha uns 110 mts. d’escalada entre III i IV+.

 

Aquests 110 mts. es poden fer, bé amb quatre llargs, que és el que preveuen els equipadors, bé en dos llargs molt llargs de gairebé 60 mts cad’un.

Els avantatges i desavantatges d’escollir una o altra opció són susceptibles d’avaluació per cada cordada: si es fa en quatre llargs el temps invertit és mes gran però la comunicació amb el company serà més bona. Per contra, si es fa en dos llargs -el nostre cas- el temps serà menor però la comunicació amb el company es veu molt minvada, fins al punt que en un moment vam haver de fer servir la tecnologia mòbil que sovint portem tots a sobre. Les característiques del recorregut fan que la sonoritat, sobre tot de la segona a la quarta reunió sigui gairebé nul·la.

Continuem amb un tram herbós i boscós alternant amb petites rampes de roca fins arribar a la part final on també progressem en cordada per fer els últims 20 metres d'escalada de màxim IV+.

En aquesta època de l’any, ja no pots començar gaire d’hora perquè, tot i que li dóna el nom a la cresta, el Sol ja és més mandrós. Li costa sortir i escalfar la roca i l’ambient, per tant no hem matinat gaire, i com que intentem no perdre mai el costum de fer un bon tec en acabar, el temps màxim que ens proposem és de quatre hores per fer tot el recorregut. L’hem acomplert de manera gairebé matemàtica: 2 hores per fer la via i dues més repartides entre aproximació i retorn.
 

El retorn tampoc deixa de ser curiós, un descens a voltes vertiginós per una canal tipus montserratí fins a trobar-te a la part baixa amb un ràpel primer i després amb un equipament un xic precari però efectiu. El retorn és més llarg que l'aproximació.

Deixem pas a la ressenya original a través d'aquest enllaç que us portarà a la descripció dels autors.


Màrius i Lluís

QUATRE CAMINS DEL CANIGÓ

Durant l’octubre de 2008, la Núria, la meva filla llavors amb 7 anys, va fer una muntanya abans que la fes el seu pare.

Aquest fet tant banal i intranscendent, de vegades era motiu de conversa i riota per a una filla sabedora que el pare muntanyenc tenia ganes, feia temps, de tornar a intentar el Canigó.

Aquella matinada d’octubre hi pujàvem amb la família i altres companys des de Cortalets. Si un és coneixedor de la muntanya sabrà que aquesta és la ruta més curta i fàcil per a fer en família aquest cim emblemàtic.

Durant la nit havien caigut les primeres neus a la muntanya, i el matí es va llevar gèl.lid i ventós. Un dia esplèndid per no sortir del refugi, però, ja que érem allà dalt, i amb un gran exercici de voluntat, varem sortir de la calidesa dels Cortalets i ens adreçàvem a fer la ràpida pujada fins els seus 2.784 mts.

Amb sort, en poc més de tres hores podíem tornar-nos a escalfar. No dubtava de les capacitats de la Núria, tampoc de les de l’Ares, la petita, que llavors tenia 4 anys, junts ja havíem fet vàries ascensions.

El que va a sobtar a tots era aquell fred que, de mica en mica, durant la pujada per la ombrívola i ventada carena anava fent minvar les forces de la xica ràpidament fins el punt que en un moment de decisió encertada vaig girar amb ella a coll i varem tornar tots dos cap el refugi.

Els altres van seguir fins dalt i van baixar amb èxit, deixant al pare muntanyenc sense un cim que la filla gran havia acabat de fer.

Aquest agost de 2011, ens decidim, juntament amb el Marc i amb el bon temps assegurat, de fer una complerta ruta, d’aquelles que et deixen un regust de satisfacció durant molts dies.

Segons la meteo el dia promet ser seré, però la nit ha estat molt freda. Quan passàvem per Puigcerdà a les 5 de la matinada el termòmetre marcava 4 graus, fet inusual durant l’agost.

Comencem a Cortalets a quarts de set del matí, ens adrecem per la ruta normal fins el Canigó, recordo, tot i ser l’agost l’ombrívola carena on el sol no acaba de sortir fins que gairebé som dalt. Tot i anar a un pas moderat, sense forçar gaire, el temps que hi hem dedicat és d’1h 20 min.

Encara que ho hagi semblat per la introducció, aquest no és l’objectiu del dia, en tot cas ho serà quan hi tornem a passar, després de fer la Cresta que ve del Pic Gasamir.

Hi som gairebé sols allà dalt, només hi trobem un home que immortalitza el cim solitari i als dos intrusos matiners.

Sense perdre temps ens encarem avall per la canal anomenada la Xemeneia, que ve de la ruta normal, des de Merialles. Al cap de poc arribem a la bretxa Durier des d’on ens desviem i ara l’objectiu és el Pic Gasamir, per tant, deixem el camí ben marcat i tracem la línia per on pujar-hi, buscant restes de camins que ens facilitin el pas. Gran part de l’estona la passem, però, sense camí. Per fer aquest tram val la pena aprofitar el track que s’adjunta a l’article.

De manera molt més fàcil del que pensàvem ens trobem dalt del Gasamir (2.721 mts). Hem emprat només dues hores des del cotxe i ja portem dos cims dels tres que volem fer. Les ressenyes que havia llegit ens adreçaven a fer la cresta per la ruta de Merialles però hem pogut comprovar que l’aproximació per aquí és força més curta.

L’aresta comença de manera bastant horitzontal, fins i tot en lleugera baixada, de moment de manera fàcil, la qual cosa ens permet progressar ràpidament.

Al cap de poca estona hi comença a haver alguns passos una mica aeris, també apareixen les primeres dificultats, sobre tot de baixada, però no passen de III grau. És característic en aquest tram una roca recolzada amb altres dues formant un petit túnel per on s’ha de passar desgrimpant.

En poca estona ens trobem amb les primeres dificultats, tres gendarmes una mica complicats que s’han de flanquejar tots per la dreta. En el primer hi trobem una corda fixa que ens ajuda a fer el flanqueig en baixada. També hi ha una anella per a un ràpel.

Els altres dos gendarmes també es fan amb un flanqueig per la dreta força aeri, més fàcil el segon que el tercer.

Passada una bretxa força profunda comencem a remuntar la cresta de manera decidida, aquesta vegada per l’esquerra del fil de la cresta, per una canal poc marcada que, amb una sèrie de passos de màxim III, ens deixa altre cop ben bé a l’aresta.

Al cap d’uns passos aeris, tornem a trobar-nos davant nostre un pas difícil, un desplom, cosa que ens obliga a afrontar-lo altre cop per l’esquerra. Hi ha vàries opcions, si l’agafem just al costat del fil de la cresta, el terreny és força vertical, encara que hi ha preses, superant els 15 mts amb màxim III+/IV. Si fem uns 20 mts de flanqueig per l’esquerra, arribem a una canal lleugerament més profunda que ens pujarà fins la cresta de manera una mica més fàcil.

Un cop superat aquest punt ja només queda finalitzar la ruta fins el cim en lleugera pujada i de manera fàcil.

A les quatre hores des de l’inici Tornem a ser al Canigó, i aquesta vegada sembla un formiguer. Hi ha una munió de gent que gairebé cal demanar permís per seure en algun racó. N’hi ha que es tiren fotos, d’altres esmorzen, altres prenen el sol, o bé senzillament descansen. N’hi ha que estan contents, n’hi ha que estan eufòrics, n’hi ha que estan cansats. Hi ha nens, avis,mares, joves esportistes... tot i no ser un cim massa gran, hi cap tothom.

Nosaltres, gairebé els més estrafolaris, “armats” gairebé fins les dents, amb casc, cordes i tota mena de ferralla que va deixant tot un seguit de sorolls al nostre pas.

Per cert, parlant de material, hem utilitzat un joc de friends, i els tascons només els hem passejat. Tot i que poden ser útils, reconec la preferència pels “amics” d’expansió.

Fem un mossec i de les dues opcions que tenim, decidim que després del que hem fet, ja seguim fins el final. L’opció fàcil hauria estat tornar pel camí que havíem pujat, però com que som d’aquella mena de gent que ens agrada complicar-nos sempre una mica prenem el camí cap a l’objectiu plantejat abans de sortir. Només un entrebanc o la fatiga ens hauria fet retornar pel camí curt.

Toca tornar a baixar per la Xemeneia, tornar a fer el camí fins la Bretxa Durier, i aquí continuar la cresta fins el Pic Barbet, últim objectiu del dia.

Ampliant es pot veure gent baixant per la xemeneia

Cal parar esment a un comentari, i és que la famosa bretxa Durier va ser “creada” artificialment per un senyor amb el mateix nom, a base d’explosions que van fer volar tot un rocam fins a deixar al descobert des de la cara Sud, la vertical cara Nord.

D'esquerra a dreta: Canigó, Bretxa Dubier i Pic Barbet

L’ascensió comença per terreny mig herbós. Als pocs metres trobem a la nostra esquerra, penjat a la vertiginosa cara nord un gendarme inclinat el qual, per sort no hem d’arribar-hi. Aquesta aresta, encara suau per la cara sud, contrasta amb els estimballs que hi ha a la cara Nord, la qual a la seva base encara té restes de gelera.

Després d’un lleuger descens, en un coll molt marcat, comença el tram més llarg d’escalada del dia. Són 25 mts amb algun pas de IV+/V. Estem segurs que hem errat en el recorregut, doncs la ressenya ens donava un grau de III. Segurament ens ho hem agafat massa per la dreta enlloc d’ascendir ben bé per l’aresta, ha estat la zona amb més dificultat de tota la ruta. Pocs metres després arribem a un tram d’uns 3 mts d’alçada de III que ens porta directament al Pic Barbet.

Des d’allà veiem la perspectiva de tot el que hem fet, una ruta moderadament exigent i altament gratificant que es pot fer amb unes poques hores, ara en portem cinc, i en queda una fins el cotxe.

Veiem el refugi als nostres peus, ens queda baixar des del Pic Barbet per un camí quasi tant ben marcat com la ruta normal.

Al final del dia haurem fet quatre camins del Canigó ...i una cervesa ben fresca al refugi.

Vista des del Refugi: Bretxa Durier i Canigó a la dreta

Marc i Lluís

Cadí: Canal del Cristall - Canal d'Estana

Avui farem una altra ruta pel Cadí, però sense neu, una ruta estival que ens permetrà conéixer algún racó d'interés que no es pot visitar gairebé mai a l'hivern.



El camí comença, com és habitual, a Estana. L'aproximació fins el Prat de Cadí es fa més lleugera que a l'hivern, doncs el material que portem a sobre és molt menys. Portem poca roba d'abric, una mica de menjar i, això sí, algun material per assegurar i rapel.lar.
Quan fas un recorregut amb una mica de dosi d'aventura sempre cal portar a sobre un mínim material que et permeti sortir-te de situacions imprevistes, per tant, en aquest cas carreguem amb dos cordinos de 8x30 m, un joc de tascons, alguna baga, arnés, rapelador i mosquetó de seguretat.
Al final hem deixat al cotxe els grampons i el piolet perquè no veiem prou neu des d'Estana com per fer-los servir. Decisió potser no prou encertada com veurem més endavant.

Un cop al preciós paratge de Prat de Cadí fem un descans i la respectiva sessió fotogràfica. Als pocs minuts ens encarem cap a la Canal del Cristall seguint les evidents marques blanques i grogues que ens hi porten. El camí és progressivament més pendent, i, encara entre els arbres, comencem a sentir les veus dels escaladors que ja s'enfilen per la roca de l'Ordiguer. Desapareixen els arbres i hi veiem dues cordades, ens cal vigilar sempre amunt perquè sovint els cauen pedres que van a parar ben a prop nostre.
Un cop dins la canal del Cristall el perill de les cordades desapareix, però ara cal anar amb peus de plom a la grimpada inicial per superar un ressalt, i tot seguit ens trobem neu que per sort no és gaire dura.




Un cop superada la part baixa de la canal desapareixen les dificultats però no el pendent, ara estem en mig d'una pujada força dura i penosa enmig de terreny pedregós, el camí es fa poc evident i arriba un punt que per tal de pujar més còmodes cal seguir les marques de pintura, doncs ens porten a pujar per una canal secundària de l'esquerra, que no es fa habitualment amb la neu de l'hivern. Aquest tram esquiva una part molt tarterosa i inestable fins que al caps d'uns 80-100 mts les marques ens tornen a la canal principal.





A aquesta alçada ja sóm prop d'un dels primers objectius del dia: l'anomenada Font del Cristall. És una cova on abans hi havia una petita bassa d'aigua glaçada durant tot l'estiu, però va baixar part del sostre i va tapar aquesta aigua, per tant ara és només una cova sense aigua. Això però, no li treu gens d'interés a aquest racó a 2.400 mts., també preciós.


Per arribar a la cova cal fer-ho per una feixa típica de les muntanyes calcàries on hi passa just una persona, i tant per sobre com per sota hi ha estimball de roca. Es recomana que mentre un s'hi aproxima vagi fent soroll per espantar els possibles isards que hi pot haver dins la cova, i no donar-te un ensurt just a l'entrada amb el conseqüent accident que podria ocasionar una caiguda des d'allà.



Fem sessió fotogràfica dins la cova i seguim un curt camí-grimpada que ens du a la part superior de la canal, abandonant ràpidament la cara nord.
Des dels lloms del vessant sud ningú dirira que aquesta muntanya és tallada com un formatge. Aquí el camí és còmode i suau i la vista espectacular quan mires cap els talls de roca que ofereix el Nord.

Ens encarem cap la Canal d'Estana i anem fent cops d'ull per tal d'esbrinar quin pot ser el camí més evident per Baixar-hi.
Segurament la Canal d'Estana és la més ampla de la serra del Cadí i té dues zones força escarpades, justament la part més alta, amb vàries opcions per baixar, i la part de baix de tot, totalment engorjada com si d'un barranc es tractés.
El camí més evident i fàcil és l'entrada que ofereix la part més baixa de la carena. Podem començar a baixar desgrimpant amb molt de compte perquè el terreny és inestable, però al final haurem d'acabar muntant un ràpel per superar un tram de roca de 20 mts, no vertical però si delicat.

Un cop superada aquesta feixa de roca inicial, trobem una ampla tartera que, si anem triant les zones de pedra petita es baixa molt còmodament.

A la part més baixa de la tartera hi trobem encara neu. Està en unes condicions ideals per poder-la baixar com si portéssim esquís. Baixades així fan molt fàcils les coses...
Ara ens aproximem a la part baixa, estreta, pendent i encara amb neu. Aquí és on haurien anat bé grampons i piolet.
Amb compte anem descendint fins arribar a la zona més estreta on hi ha un primer ràpel que seria molt més alt si no fos perquè la part baixa encara és plena de neu. Aquesta, però s'ha fos en els dos laterals de l'estreta canal i queda acumulada al mig com si fos una aresta que ens obliga a passar en algun tram fins i tot en pas de cavall.

Aquesta zona és la que fem més lenta, doncs al no portar grampons ens fa extremar les precaucions.

S'acaba la neu i arribem a un últim ràpel que serà el de sortida de la canal. Aquí hi ha instal.lada una corda poc recomanable tipus passamà, que tot i semblar nova si vens de dalt, no és aconsellable penjar-s'hi perquè a la part baixa frega fortament a la roca i està a les últimes. Si es trenqués, com que el camí baixa en diagonal et llençaria cap el buit. Per tant, ràpel obligatori!
Un cop hem sortit de l'estretor i la verticalitat de la canal, el millor per anar a buscar el Prat de Cadí és seguir barranc avall (ja no canal) fins a trobar un camí que el creua, que agafarem a l'esquerra i en pocs minuts serem al Prat.
Cal comptar mitja hora més de baixada fins el pàrquing on hem deixat el cotxe, i ja està, ja ens hem guanyat un bon dinar després de més de sis hores d'aventura.



Bon profit!



Màrius, Bernat, Carles i Lluís