L'objectiu dels autors que hi col.laboren és facilitar informació de les activitats que han fet, mitjançat tracks, ressenyes, fotos o vídeos. elsdalton@gmail.com.
Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions

dilluns, 22 de juliol de 2013

Canigó. El cinquè camí?

Després d'haver publicat ja un article sobre aquesta muntanya fa dos anys (Quatre camins del Canigó), aquest cop, i amb el mateix objectiu de fer la cresta Gasamir-Canigó, anem a buscar el cinquè camí, teòricament més curt i amb menys desnivell des del refugi de Cortalets, però sobre el paper és una cosa, cal provar.
Un petit incís: ara, des de casa, sóc capaç d'inventar-me una nova graduació alpina. Aquest cinquè camí el podria graduar com a PR+ o MPR (o sigui, Poc Recomanable Superior o Molt Poc Recomanable). M'explico.
Objectiu d'avui, arribar al Pic de Gasamir i fer la cresta fins el Canigó. Com? per la bretxa Durier, que ens ha d'estalviar un bon temps d'aproximació fins l'inici de la cresta.
Aquesta bretxa, artificial, dinamitada pel senyor que li va donar nom, Durier, va ser "creada" amb l'objectiu de fer una via d'accés ràpid fins el cim del Canigó. Per què en trobem tan poques ressenyes? Per què hi passa tan poca gent ara?
Si que trobem algunes ressenyes sobre tot d'hivern, quan tota la canal que dóna accés a la bretxa està coberta de neu, però a l'estiu.... algú en diu que és terreny descompost...
Amb el Màrius i el Bernat sortim del refugi de Cortalets sense buscar cap camí, direcció directa a la bretxa. El Pep ens deixa per fer la via normal. Nosaltres busquem pas entremig de nerets que ens deixen avançar prou còmodament. De mica en mica van desapareixent i es van transformant en tartera, a voltes de pedra grossa, a voltes de petita.



Al cap de poca estona comencem a trobar alguna clapa de neu, ja ben bé a l'entrada del circ de la minsa gelera del Canigó, i en poca estona més el pendent comença a ser més fort, senyal que ja som a peu de la canal que acaba a la bretxa que pretenem.




Comencem a pujar amb certa dificultat, cada cop més. El pendent i les pedres fan que pugem dos passos i en baixem un. De tant en tant es veuen fites però el camí tant hi és com desapareix, te l'has de fer tu mateix.



Quan la canal s'estreny ja és habitual fer ús de les mans per equilibrar-nos, el pendent i els moviments de les pedres ens comencen a fer patir. Ni tan sols el que sembla pedra ferma, la de la paret, ho és. Per sort no és gaire estona perquè arribem aviat al peu d'un bloc encastat, que si no hi fos ja seriem dalt.




Ara és quan apareixen els dubtes. Hem llegit dues ressenyes, una que superaven el bloc just per l'esquerra, que marcava pas de V, i l'altra que es desvia també a l'esquerra pocs metres més avall a buscar una vira i que ens deixa en un petit replà i al peu d'un diedre d'uns 20 m.
Just aquí hi ha un parabolt, i des de baix aquest diedre sembla que podria ser de  IV o IV+. Ens decidim per aquesta opció. Només de començar ja pujo mig grau la dificultat, el centre del diedre és herbós i encara és humit per les pluges d'ahir, igual que la roca de la vora. Ens haurem de refiar de posar els peus separats a banda i banda en petits cantos, bastant petits per unes botes de muntanya.


Vaig posant friends i tascons a la fisura que divideix el diedre, humida i amb poques garanties que aguantin.
A la part central, entre els 10 i 12 mts. és on sembla que hi ha una mica més de dificultat. Hi arribo i veig que m'he de tibar una mica de mans per superar el tram. Poso un friend i em decideixo 1, 2, 3...ja...crack!!!
Amb la tibada em salta la presa on tenia la mà esquerra, per sort la dreta la tinc ben posada i m'aguanta l'estrebada del cos, però la pedra baixa avall, cap els companys, i amb un crit i amb l'estrèpit que fa en baixar el roquissar, es posen alerta. El Bernat esquiva tot fent una finta a la pedra que li venia a sobre. El Màrius intenta apartar amb la mà el seu respectiu tros de roca tal qual porter. Ho fa però l'impacte li propicia un profund tall a la mà.
Vaja, per moments canvien les coses, jo a mitja via amb pulsacions disparades, ells dos a baix, un ferit. Per sort el Màrius porta sempre a sobre una complerta farmaciola inclosos uns quants "omnistrip", però sobre tot porta sang freda i savoir fer en una situació d'emergència, encara que ell sigui el ferit. Olé Màrius!
Comencen les cures per parar l'hemorràgia amb l'ajuda del Bernat. Per part meva, a 12 mts. intento aportar el meu granet de sang freda, deixo anar missatges de tranquil·litat com ara "no correu, m'hi poso còmode" (uf! que difícil la comoditat aquí dalt).
Mentre fan la cura penso en les opcions que tenim ara. Se me n'acut tres, a quina pijor... Primera, rapelar des del friend que tinc posat...impossible, no me'n fio, és una fissura que no es tanca, i a més humida.
Segona, desgrimpar i anar traient els seguros, molt complicat, ja m'ha costar pujar i trobar petits suports per als peus com per fer el mateix baixant.
Tercera, uff, superar el tram complicat on m'ha saltat la roca i seguir amunt sense saber si aquesta està igual de malament....
Cap em convenç però hi estic al mig. Què fotem!?
Que esculli el ferit que és qui ho té pitjor: "Màrius, tú saps com estàs, què et sembla de fer? o què pots fer? Tria!"
Sense dubtar-ho gens diu que sortim per dalt, que si no pot fer força amb la mà ja el tibarem. Vinga doncs, valor i al bou! Amb peus i mans de plom, i fent un bon suspir arrenco un altre cop.
Superat el pas crític, vaig trobant opcions, no sense abans testejar-les, fent-hi uns copets a cada presa on m'agafo. Si sona buit busco opcions, si no n'hi ha, m'hi tibo suament, com qui fos ingràvid, així arribo a l'últim pas, obligat amb una gran llastra invertida a la dreta que em fa por de tibar-m'hi. Si cau aquesta malament!
Soluciono el pas oblidant la tècnica i posant un genoll al mig del diedre, al mig d'una mica d'herba humida. Ja està, ja sóc dalt, molt a prop d'on passa el camí dels excursionistes que venen de Merialles. M'imagino què deuen haver pensat en veure'm aparèixer per allà amb tota la parafernàlia que porto, m'és igual, he d'estar per altres coses, faig una bona reunió per tibar fort si convé. Ara el terreny és ferm i recupero la tranquil.litat, des d'aquí ja puc ajudar.
Tot seguit puja el Bernat, va traient la ferralla i només a la part final té algun petit entrebanc que supera amb la seguretat de la corda per dalt. Molt bé Bernat! Ara ens hem de preparar bé per tibar si ens ho demana el teu pare.
Li toca al Màrius. El Bernat va tibant si convé, i jo asseguro un metres més enllà. Va pujant amb certa dificultat i dolor però va superant passos. Supera la part central, i una mica més amunt li salten de cop la presa de la mà bona i el suport dels peus, queda penjat de la corda. Per aquestes preses obligades hi haviem passat dos, i el tercer ja no han aguantat. És per això que graduo el tram com a PR+ o MPR!
L'ajudem a acabar de pujar, i per fi som tots tres dalt, això val una felicitació!
Amb el temps que hem perdut i un de nosaltres ferit ja hem decidit fa estona que avui no és dia de fer la cresta i anem directe cap el Canigó.
Ens queda una curta pujada i la famosa xemeneia final. Després de veure d'on venim serà un pur tràmit i gaudirem per fi d'una bona roca, gastada pel pas de la gent, però ferma.

Fem les fotos del cim i baixem per la via normal sense més entrebancs. Retrobem el Pep que ha tingut una jornada més tranquil·la que nosaltres i cap a casa.
La ruta:



Pep, Bernat, Màrius i Lluís

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona crònica.
Sort que la llegeixo quan ja us he vist a tots tres sans i estalvis!

Montserrat

Lluís Torra Baraldès ha dit...

No has de patir, a part dels puntets a la mà té un final feliç.
;-)
Lluís