Breithorn (4.165 mts.). Debut familiar.

El Bretihorn, de 4.165 mts., és un quatre mil molt assequible. Perquè? Doncs perquè la tecnologia alpina, suïssa, ens apropa molt i molt al seu cim, fins al punt que, si tens unes dosis d'alpinisme, "només" caldrà fer 400 mts de desnivell.
El només, entre-cometes, perquè l'alçada, l'entorn de glacera i el pendent que hi ha al final, el faran prou repte per a qualsevol poc avesat al món alpí.
És aquest el motiu pel qual hem triat aquest cim per a la iniciació. Ens encordarem dos adults i entremig les filles de 9 i 12 anys. Podrem tots plegats? Tenim un repte familiar.

Ens posem en situació, extret de la Viquipèdia:

El Breithorn és una muntanya dels Alps Penins situada entre Itàlia i Suïssa, considerada una de les muntanyes de més de 4.000 metres d'alçada més fàcils dels Alps

La ruta normal (SSO) continua per sobre la glacera abans de pujar cap al cim per unes rampes de neu de 35º. Tot i les aparents facilitats, els alpinistes inexperimentats poden trobar-se amb serioses dificultats si no vigilen amb les esquerdes en la glacera de Plateau Rosà, les cornises o bé en cas de mal temps. 
Per als alpinistes amb més experiència que volen un major repte, la travessa de la cresta del Breithorn és una bona opció.

Abans de fer el cim hem fet ja una petita sessió de com portar grampons i piolet i com fer servir aquest últim en cas de caiguda, per tant ja anem amb una mínima preparació.
El fet d'encordar-nos ja ens és habitual gràcies a algunes algunes sortides que hem fet. Tot a punt pel repte.
Comencem d'hora. A les set del matí ja surt el primer telefèric i volem ser-hi puntuals. Si haguéssim dormit al refugi que hi ha al Klein Matterhorn no hauriem hagut de matinar tant, però també hauria encarit més la sortida. En aquest cas cal pensar en la multiplicació de les despeses per quatre.
Resum, toca llevar-se a les 5 al càmping de Tash, agafar el tren que porta fins a Zermatt i allà agafar el telefèric que ens pujarà al Klein Matterhorn. Tot un garbuix tecnològic i d'horaris, però que si no fos així seria molt més complicat i costós pel que fa a l'esforç que implicaria.

El telefèric apropant-se al Petit Cerví. Foto hivernal.

El Klein Matterhorn, o Petit Cerví, és la muntanya on va a parar el telefèric que puja des de Zermatt, punt final del trajecte i inici de l'activitat, tant per alpinistes, com per esquiadors que llisquen per la glacera que hi neix.
El cim fa 3.883 mts., i el telefèric arriba fins els 3.820 mts. És el telefèric més alt d'Europa. Acaba ben bé a la paret Nord de la muntanya, llavors mitjançant un túnel la travesses de cap a cap fins la cara sud, i vas a parar a les portes del refugi, el més comercial i sofisticat que he vist mai. A la planta baixa hi ha botiga de records, els lavabos i un bar. A la planta de dalt hi ha les habitacions.

El Klein Matterhorn a la dreta i el Breihorn a l'esquerra.

Es pot observar a la cara nord la caixa de recepció del telefèric, i la cara sud amb el refugi.

A l'exterior del refugi els esquiadors es calcen els seus estris, i els alpinistes també. Surten tots cap el seu destí, però uns avall i els altres amunt, bé, si que hem de baixar una mica també, fins el Plateau Rosa.
I així, un cop "armats" amb piolets i grampons, i ben encordats, iniciem el repte.
Un cop aquí dalt, el paisatge ferèstec, vertical i pedregós de la cara nord, es converteix en suavitat de formes, tot blanc i arrodonit.

El Breithorn des del mig del Plateau Rosa

Les primeres passes són molt fàcils, baixar una mica, i després travessar la gran esplanada del Plateau Rosa, on hi cabrien uns quants camps de futbol, bastants.

Quan el pla deixa pas als primers graus d'inclinació, ja fa estona que caminem, és l'hora de treure'ns la roba que ens sobra i començar a mirar cap amunt. Hi ha força gent davant nostre i hi ha molt bona traça. A més, amb la neu recent no s'hi veuen esquerdes.
En començar l'ascensió en si, es nota l'alçada, que es manifesta en forma d'esbufecs sensiblement més forts. El pendent va sent cada cop més fort, i aquest arriba al màxim allà on el camí creua una feixa de roca. Arriba a 35º.
La neu tova d'avui no fa témer per una caiguda però si fos dura, caldria vigilar una mica més, sobre tot si t'acompanyen novells.

Metres finals. Al fons el Klein Matterhorn

Les parades sovintegen cada cop més, el ritme va sent més lent cada metre que puges. La poca o nul.la aclimatació que hem fet tots els que pugem es deixa entreveure en forma de bufades i parades. Per sort el desnivell a salvar és poquet i en una hora i mitja des de la sortida ja arribem a dalt.
Per un moment, el llom final més o menys suau per on pujàvem s'aplana i es converteix en una petita i subtil aèria aresta que qui no hi està habituat pot sobtar-li (la Núria em diu: "Es que no es veu el terra!!"). En pocs passos la superes i en el moment on s'eixampla una mica ja ets al cim.

Ens felicitem i ens abriguem perquè hi bufa una mica de vent gèlid, ens fem algunes fotos i cap avall que ja es comença a tapar.
De fet, la meteo d'ahir ja anunciava calma fins a migdia i tot seguit donaria pas a núvols i possibles tempestes. L'hem clavat, fins al punt que uns companys del càmping que pujaven 10 minuts més tard que nosaltres van arribar al cim i ja no van veure res, tot boira.
El que és la baixada la fem prou ràpid, només interrompuda per les cordades que ens creuem, que, tal i com he dit, no és que avui sigui molt complicada la neu, però ningú vol sortir de la traça.

Quan baixes de fer un cim d'alçada és quan sovint et venen els mals, en arribar al Plateau ja hi ha algun de nosaltres que comença a tenir mal de cap. És qüestió de temps perquè al final en tindrem tots.
I amb tres hores ja tornem a ser al refugi del Klein Matterhorn. Tot i que no hem estat gaire estona és important dir que hi hem arribat prou cansats. L'alçada i els contrastos de calor i fred hi deuen tenir a veure.
Un cop al refugi prenem alguna cosa calenta i no s'acaba aquí. Els Suïssos han fet del lloc un punt d'atracció turística, amb diferents entreteniments per qui no sigui ni esquiador ni alpinista. Es pot pujar amb ascensor i unes poques escales dalt del Klein Matterhorn i contemplar les vistes impressionants. Es pot baixar amb un altre ascensor fins a posar-te sota la gelera que baixa del Plateau, i visitar una cova excavada al gel, i diferents ornaments i escultures. I, fins i tot pots fer una ascensió improvisada al Cerví..... (foto).

El Breithorn des del cim (amb ascensor) del Klein Matterhorn

Escultura dins la cova de gel

"I climbed the Matterhorn"

El retorn a Zermatt el fem amb una sèrie de telefèrics i telecabines, que si no hi fossin, segurament no ens hauriem atrevit a fer aquest cim.



Repte assolit. Felicitats Marta, Núria i Ares.

Cresta dels Gourgs Blancs, i més

... O com fer deu tresmils en una jornada.
Sembla molt, però un cop has fet el desnivell inicial només es tracta de fer aquests cims per les arestes que els uneixen. La part inicial de la ruta, però, entranya una certa dificultat.
Tot seguit faig un llistat per ordre dels tresmils fets i després passarem a ressenyar-los:
1.- Jean Arlaud (3.065 m.)
2.- Gourgs Blancs (3.129 m.)
3.- Torre Armengaud (3.115 m.)
4.- Lourde Rocheblave (3.104 m.)
5.- Saint Saud (3.043 m.)
6.- Camboué (3.003 m.)
7.- Clarabide Oriental (3.012 m.)
8.- Clarabide Central (3.020 m.)
9.- Clarabide Occidental (3.008 m.)
10.- Gias (3.011 m.)

El track de la ruta donarà una mica d'orientació de com estan situats aquests tresmils. El recorregut l'hem fet de dreta a esquerra, és a dir d'Est a Oest.



El punt de partida és l'aparcament de la vall d'Estós. Arribarem al refugi d'Estos després d'una bona caminada, això si, molt ben feta amb tots els companys del Centre Excursionista de Santpedor.
És molt aconsellable arribar al refugi el dia abans i començar l'endemà d'hora al matí perquè la ruta que ens espera serà llarga. Tot i que es pot començar des de baix, des de l'aparcament, representaria sumar com a mínim tres hores més de patejada.
Comencem la marxa d'aproximació al refugi entre dubtes de si ens plourà. Els dubtes s'esvaeixen aviat, al cap de pocs minuts ja ens visiten les primeres gotes. Xubasquero? Samarreta? Ara posa, ara treu... perque la pujada ha estat ara plou, ara fa sol. En fi...

Un cop al refugi recuperem forces i preparem els grups de l'endema. Hi haurà un grup nombrós que anirà diretament als Clarabides i al Gias. El Bernat i jo ho complicarem una miqueta més.

Són les 7 del matí, potser mitja hora més tard del que hauriem volgut començar, però com que la nit ha sigut freda ja ens va bé. Amb el Bernat comencem decidits per una pujada també decidida per la vora del Barranc del Forau de Ó (algun nom més curt?), que desaigua les neus de tota el vessant des del Port d'Ó, primer objectiu del dia.

Hi som en poc més de dues hores. Ja hem fet uns mil metres de desnivell i ara començarà l'activitat de debó. Un cop al llac de Gias ja divisem gairebé tot el recorregut, sobre tot es veu bé la primera part, el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs.

A la dreta el Port d'Ó, tot seguit el Jean Arlaud, el Gourgs Blancs, i més

El front fred que va passar ahir, ha deixat el dia seré però molt fred, encara hi ha restes de neu acabada de caure tot i ser el mes d'agost. Quan treiem el nas al vessant francés, la tramuntana que encara bufa ens etziba una plantufada. Decidim esmorzar al vessant sud amb solet i protegits del vent. Mai dóna bones sensacions el vent a la muntanya, per sort la previsió és que vagi afluixant.

El Seill d'era Baquo des de les proximitats del Port d'Ó. El Jean Arlaud queda just darrera.

Hem refet forces en poca estona però també ens hem refredat una mica. Des d'on som, veiem el primer tres mil amenaçant. El mur del Jean Arlaud imposa una mica, però a mida que t'hi vas apropant li vas veient els punts febles, per on haurem de pujar.

Pujarem primer en vertical fins trobar una vira herbosa en diagonal que creua la paret pujant d'esquerra a dreta. Un cop al final de la feixa la tendència serà tornar a l'esquerra per anar a buscar el fil de la cresta que en pocs metres acaba al cim del Jean Arlaud.

Recorregut realitzat 

Aproximació a la paret, avui el Bernat farà una bona sessió pràctica d'alpinisme.

Feixa diagonal

Punt més delicat tot acabant la feixa

Cresta final abans del Jean Arlaud

La baixada d'aquest cim és força vertical, es veu algun equipament per rapelar, però també es pot fer desgrimpant. La segona opció és la que prenem. Anant amb comtpe es pot fer prou bé. S'acaba la curta baixada sortint de la canal per on anàvem, tot fent un flanqueig una mica aeri fins el coll del Jean Arlaud.

Des del coll fins el Gourgs Blancs, punt més alt de la jornada, no hi ha grans dificultats. Arribem a dalt, gaudim de les vistes, fem fotos i prosseguim, que encara ens queda molt.

Arribant al Gourgs Blancs, el Jean Arlaud ens queda una mica avall ja.

Placa commemorativa a Jean Arlaud dalt del Gourgs Blancs

.

Anem molt bé de temps però a partir d'aquí en perdem una mica de manera involuntària. Mira que havíem llegit ressenyes i estàvem advertits. Pel fil de l'aresta et trobes l'avantcim i després un seguit de gendarmes que et barren el pas, sobre tot per baixar-los, fins al punt que hem hagut de desgrimpar i fer un ràpel per arribar a les fites que serien les de la ruta normal per fer el Gourgs Blancs des del port de Gias, i que passen un metres per sota l'aresta, pel vessant sud. El millor des del cim és encarar ja aquesta ruta, abandonant el fil de l'aresta

Descens en ràpel per recuperar el camí

Arribar a la Torre Armengaud ens ha costat mitja hora mès del previst. En fi, ens haurem d'afanyar per recuperar l'horari marcat i poder contactar amb els companys que van als Clarabides.

Ampliant, som els dos puntets damunt la Torre Armemgaud, gentilesa de dos nous companys fets a la muntanya. Gràcies Francesc i Montse.

Des d'aquí, per arribar al Lourde Rocheblave cal fer servir encara les mans en alguns passos, i si hi ha algun dubte de seguir el fil de l'aresta, les fites que passen per sota, per la cara sud, t'ajuden a orientar el camí. Un cop dalt, mirem els propers objectius que es separen una mica de la ruta lògica. Si seguíssim carena enllà, arribariem al Port de Gias ràpidament, però al final ens decidim a fer la ruta prevista, el Saint Saud i el Camboué.

Fent un repàs de la cresta feta. A la vista el Gourgs Blancs i la Torre Armengaud des del Rocheblave.

Desde el Lourde Rocheblave divisem els companys al Clarabide Central

Davant, i sortint de l'aresta principal es divisen els dos propers cims, el Saint Saud i el Camboué

Del Saint Saud cap el Camboué, davant nostre...

...I girant enrere, l'aresta feta, Gourgs Blancs, Torre Armengaud, Lourde Rocheblave, i el Saint Saud que queda just davant dels tres.

El primer ens ve gairebé de baixada i per terreny ample. Per fer el segon hem de fer servir una mica les mans per superar alguns passos de l'aresta i del vessant sud, que és per on passarem majoritàriament.
En aquest, com en els altres cims, ens felicitem i prosseguim, amb la vista al Port de Gias, enguany, amb el seu vessant Nord ple de neu que ens dificulta l'accés normal. Ja estem avistant els possibles accessos. Ens decidim de no posar grampons i de superar la neu just per sobre. Un cop superat veiem que no era la millor opció perquè hem trobat un pas delicat, potser el més arriscat de la jornada. Passar uns metres més amunt segurament hauria estat més segur.

Arribem al port de Gias i ja "només" ens queden quatre cims, els tres Carabides i el Gias.
Per tal d'anar ràpid, decidim deixar les motxil.les aquí, encara que això representi l'obligatorietat de tornar-hi a passar a recollir-les.
Els tres Clarabides, vist el que hem fet, són carents de dificultat. El quart, el Gias, ens obliga altre cop a usar les mans. Com  a curiositat dir que la torre final d'aquest cim és de roca calcària, l'única d'aquesta mena que hem tocat en tota la jornada.

Clarabides Central i Occidental amb el caraterístic to rogenc

El Gias des del Clarabide Central.

Aproximant al mur final del Gias que se supera per unes canals ben marcades.

En 40 min. tornem a ser a recollir motxil.les i cap avall a buscar els companys que ens haviem creuat just al port de Gias.
La baixada es fa llarga, sobre tot després de la jornada que portem. Trobem els companys dinant i retornem tots junts, primer cap el refugi, i després cap el cotxe, que seran dues hores més.
Total de la Jornada, 9 hores fins el refugi, més dues fins els cotxe.

Bernat i Lluís

Canigó. El cinquè camí?

Després d'haver publicat ja un article sobre aquesta muntanya fa dos anys (Quatre camins del Canigó), aquest cop, i amb el mateix objectiu de fer la cresta Gasamir-Canigó, anem a buscar el cinquè camí, teòricament més curt i amb menys desnivell des del refugi de Cortalets, però sobre el paper és una cosa, cal provar.
Un petit incís: ara, des de casa, sóc capaç d'inventar-me una nova graduació alpina. Aquest cinquè camí el podria graduar com a PR+ o MPR (o sigui, Poc Recomanable Superior o Molt Poc Recomanable). M'explico.
Objectiu d'avui, arribar al Pic de Gasamir i fer la cresta fins el Canigó. Com? per la bretxa Durier, que ens ha d'estalviar un bon temps d'aproximació fins l'inici de la cresta.
Aquesta bretxa, artificial, dinamitada pel senyor que li va donar nom, Durier, va ser "creada" amb l'objectiu de fer una via d'accés ràpid fins el cim del Canigó. Per què en trobem tan poques ressenyes? Per què hi passa tan poca gent ara?
Si que trobem algunes ressenyes sobre tot d'hivern, quan tota la canal que dóna accés a la bretxa està coberta de neu, però a l'estiu.... algú en diu que és terreny descompost...
Amb el Màrius i el Bernat sortim del refugi de Cortalets sense buscar cap camí, direcció directa a la bretxa. El Pep ens deixa per fer la via normal. Nosaltres busquem pas entremig de nerets que ens deixen avançar prou còmodament. De mica en mica van desapareixent i es van transformant en tartera, a voltes de pedra grossa, a voltes de petita.



Al cap de poca estona comencem a trobar alguna clapa de neu, ja ben bé a l'entrada del circ de la minsa gelera del Canigó, i en poca estona més el pendent comença a ser més fort, senyal que ja som a peu de la canal que acaba a la bretxa que pretenem.




Comencem a pujar amb certa dificultat, cada cop més. El pendent i les pedres fan que pugem dos passos i en baixem un. De tant en tant es veuen fites però el camí tant hi és com desapareix, te l'has de fer tu mateix.



Quan la canal s'estreny ja és habitual fer ús de les mans per equilibrar-nos, el pendent i els moviments de les pedres ens comencen a fer patir. Ni tan sols el que sembla pedra ferma, la de la paret, ho és. Per sort no és gaire estona perquè arribem aviat al peu d'un bloc encastat, que si no hi fos ja seriem dalt.

Ara és quan apareixen els dubtes. Hem llegit dues ressenyes, una que superaven el bloc just per l'esquerra, que marcava pas de V, i l'altra que es desvia també a l'esquerra pocs metres més avall a buscar una vira i que ens deixa en un petit replà i al peu d'un diedre d'uns 20 m.
Just aquí hi ha un parabolt, i des de baix aquest diedre sembla que podria ser de  IV o IV+. Ens decidim per aquesta opció. Només de començar ja pujo mig grau la dificultat, el centre del diedre és herbós i encara és humit per les pluges d'ahir, igual que la roca de la vora. Ens haurem de refiar de posar els peus separats a banda i banda en petits cantos, bastant petits per unes botes de muntanya.


Vaig posant friends i tascons a la fisura que divideix el diedre, humida i amb poques garanties que aguantin.
A la part central, entre els 10 i 12 mts. és on sembla que hi ha una mica més de dificultat. Hi arribo i veig que m'he de tibar una mica de mans per superar el tram. Poso un friend i em decideixo 1, 2, 3...ja...crack!!!
Amb la tibada em salta la presa on tenia la mà esquerra, per sort la dreta la tinc ben posada i m'aguanta l'estrebada del cos, però la pedra baixa avall, cap els companys, i amb un crit i amb l'estrèpit que fa en baixar el roquissar, es posen alerta. El Bernat esquiva tot fent una finta a la pedra que li venia a sobre. El Màrius intenta apartar amb la mà el seu respectiu tros de roca tal qual porter. Ho fa però l'impacte li propicia un profund tall a la mà.
Vaja, per moments canvien les coses, jo a mitja via amb pulsacions disparades, ells dos a baix, un ferit. Per sort el Màrius porta sempre a sobre una complerta farmaciola inclosos uns quants "omnistrip", però sobre tot porta sang freda i savoir fer en una situació d'emergència, encara que ell sigui el ferit. Olé Màrius!
Comencen les cures per parar l'hemorràgia amb l'ajuda del Bernat. Per part meva, a 12 mts. intento aportar el meu granet de sang freda, deixo anar missatges de tranquil·litat com ara "no correu, m'hi poso còmode" (uf! que difícil la comoditat aquí dalt).
Mentre fan la cura penso en les opcions que tenim ara. Se me n'acut tres, a quina pijor... Primera, rapelar des del friend que tinc posat...impossible, no me'n fio, és una fissura que no es tanca, i a més humida.
Segona, desgrimpar i anar traient els seguros, molt complicat, ja m'ha costar pujar i trobar petits suports per als peus com per fer el mateix baixant.
Tercera, uff, superar el tram complicat on m'ha saltat la roca i seguir amunt sense saber si aquesta està igual de malament....
Cap em convenç però hi estic al mig. Què fotem!?
Que esculli el ferit que és qui ho té pitjor: "Màrius, tú saps com estàs, què et sembla de fer? o què pots fer? Tria!"
Sense dubtar-ho gens diu que sortim per dalt, que si no pot fer força amb la mà ja el tibarem. Vinga doncs, valor i al bou! Amb peus i mans de plom, i fent un bon suspir arrenco un altre cop.
Superat el pas crític, vaig trobant opcions, no sense abans testejar-les, fent-hi uns copets a cada presa on m'agafo. Si sona buit busco opcions, si no n'hi ha, m'hi tibo suament, com qui fos ingràvid, així arribo a l'últim pas, obligat amb una gran llastra invertida a la dreta que em fa por de tibar-m'hi. Si cau aquesta malament!
Soluciono el pas oblidant la tècnica i posant un genoll al mig del diedre, al mig d'una mica d'herba humida. Ja està, ja sóc dalt, molt a prop d'on passa el camí dels excursionistes que venen de Merialles. M'imagino què deuen haver pensat en veure'm aparèixer per allà amb tota la parafernàlia que porto, m'és igual, he d'estar per altres coses, faig una bona reunió per tibar fort si convé. Ara el terreny és ferm i recupero la tranquil.litat, des d'aquí ja puc ajudar.
Tot seguit puja el Bernat, va traient la ferralla i només a la part final té algun petit entrebanc que supera amb la seguretat de la corda per dalt. Molt bé Bernat! Ara ens hem de preparar bé per tibar si ens ho demana el teu pare.
Li toca al Màrius. El Bernat va tibant si convé, i jo asseguro un metres més enllà. Va pujant amb certa dificultat i dolor però va superant passos. Supera la part central, i una mica més amunt li salten de cop la presa de la mà bona i el suport dels peus, queda penjat de la corda. Per aquestes preses obligades hi haviem passat dos, i el tercer ja no han aguantat. És per això que graduo el tram com a PR+ o MPR!
L'ajudem a acabar de pujar, i per fi som tots tres dalt, això val una felicitació!
Amb el temps que hem perdut i un de nosaltres ferit ja hem decidit fa estona que avui no és dia de fer la cresta i anem directe cap el Canigó.
Ens queda una curta pujada i la famosa xemeneia final. Després de veure d'on venim serà un pur tràmit i gaudirem per fi d'una bona roca, gastada pel pas de la gent, però ferma.

Fem les fotos del cim i baixem per la via normal sense més entrebancs. Retrobem el Pep que ha tingut una jornada més tranquil·la que nosaltres i cap a casa.
La ruta:



Pep, Bernat, Màrius i Lluís