L'objectiu dels autors que hi col.laboren és facilitar informació de les activitats que han fet, mitjançat tracks, ressenyes, fotos o vídeos. elsdalton@gmail.com.
Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions

dilluns, 22 d’agost de 2011

QUATRE CAMINS DEL CANIGÓ

Durant l’octubre de 2008, la Núria, la meva filla llavors amb 7 anys, va fer una muntanya abans que la fes el seu pare.
Aquest fet tant banal i intranscendent, de vegades era motiu de conversa i riota per a una filla sabedora que el pare muntanyenc tenia ganes, feia temps, de tornar a intentar el Canigó.
Aquella matinada d’octubre hi pujàvem amb la família i altres companys des de Cortalets. Si un és coneixedor de la muntanya sabrà que aquesta és la ruta més curta i fàcil per a fer en família aquest cim emblemàtic.
Durant la nit havien caigut les primeres neus a la muntanya, i el matí es va llevar gèl.lid i ventós. Un dia esplèndid per no sortir del refugi, però, ja que érem allà dalt, i amb un gran exercici de voluntat, varem sortir de la calidesa dels Cortalets i ens adreçàvem a fer la ràpida pujada fins els seus 2.784 mts.
Amb sort, en poc més de tres hores podíem tornar-nos a escalfar. No dubtava de les capacitats de la Núria, tampoc de les de l’Ares, la petita, que llavors tenia 4 anys, junts ja havíem fet vàries ascensions.
El que va a sobtar a tots era aquell fred que, de mica en mica, durant la pujada per la ombrívola i ventada carena anava fent minvar les forces de la xica ràpidament fins el punt que en un moment de decisió encertada vaig girar amb ella a coll i varem tornar tots dos cap el refugi.
Els altres van seguir fins dalt i van baixar amb èxit, deixant al pare muntanyenc sense un cim que la filla gran havia acabat de fer.
Aquest agost de 2011, ens decidim, juntament amb el Marc i amb el bon temps assegurat, de fer una complerta ruta, d’aquelles que et deixen un regust de satisfacció durant molts dies.
Segons la meteo el dia promet ser seré, però la nit ha estat molt freda. Quan passàvem per Puigcerdà a les 5 de la matinada el termòmetre marcava 4 graus, fet inusual durant l’agost.
Comencem a Cortalets a quarts de set del matí, ens adrecem per la ruta normal fins el Canigó, recordo, tot i ser l’agost l’ombrívola carena on el sol no acaba de sortir fins que gairebé som dalt. Tot i anar a un pas moderat, sense forçar gaire, el temps que hi hem dedicat és d’1h 20 min.

Encara que ho hagi semblat per la introducció, aquest no és l’objectiu del dia, en tot cas ho serà quan hi tornem a passar, després de fer la Cresta que ve del Pic Gasamir.
Hi som gairebé sols allà dalt, només hi trobem un home que immortalitza el cim solitari i als dos intrusos matiners.
Sense perdre temps ens encarem avall per la canal anomenada la Xemeneia, que ve de la ruta normal, des de Merialles. Al cap de poc arribem a la bretxa Durier des d’on ens desviem i ara l’objectiu és el Pic Gasamir, per tant, deixem el camí ben marcat i tracem la línia per on pujar-hi, buscant restes de camins que ens facilitin el pas. Gran part de l’estona la passem, però, sense camí. Per fer aquest tram val la pena aprofitar el track que s’adjunta a l’article.
De manera molt més fàcil del que pensàvem ens trobem dalt del Gasamir (2.721 mts). Hem emprat només dues hores des del cotxe i ja portem dos cims dels tres que volem fer. Les ressenyes que havia llegit ens adreçaven a fer la cresta per la ruta de Merialles però hem pogut comprovar que l’aproximació per aquí és força més curta.
L’aresta comença de manera bastant horitzontal, fins i tot en lleugera baixada, de moment de manera fàcil, la qual cosa ens permet progressar ràpidament.
Al cap de poca estona hi comença a haver alguns passos una mica aeris, també apareixen les primeres dificultats, sobre tot de baixada, però no passen de III grau. És característic en aquest tram una roca recolzada amb altres dues formant un petit túnel per on s’ha de passar desgrimpant.
En poca estona ens trobem amb les primeres dificultats, tres gendarmes una mica complicats que s’han de flanquejar tots per la dreta. En el primer hi trobem una corda fixa que ens ajuda a fer el flanqueig en baixada. També hi ha una anella per a un ràpel.
Els altres dos gendarmes també es fan amb un flanqueig per la dreta força aeri, més fàcil el segon que el tercer.
Passada una bretxa força profunda comencem a remuntar la cresta de manera decidida, aquesta vegada per l’esquerra del fil de la cresta, per una canal poc marcada que, amb una sèrie de passos de màxim III, ens deixa altre cop ben bé a l’aresta.
Al cap d’uns passos aeris, tornem a trobar-nos davant nostre un pas difícil, un desplom, cosa que ens obliga a afrontar-lo altre cop per l’esquerra. Hi ha vàries opcions, si l’agafem just al costat del fil de la cresta, el terreny és força vertical, encara que hi ha preses, superant els 15 mts amb màxim III+/IV. Si fem uns 20 mts de flanqueig per l’esquerra, arribem a una canal lleugerament més profunda que ens pujarà fins la cresta de manera una mica més fàcil.
Un cop superat aquest punt ja només queda finalitzar la ruta fins el cim en lleugera pujada i de manera fàcil.
A les quatre hores des de l’inici Tornem a ser al Canigó, i aquesta vegada sembla un formiguer. Hi ha una munió de gent que gairebé cal demanar permís per seure en algun racó. N’hi ha que es tiren fotos, d’altres esmorzen, altres prenen el sol, o bé senzillament descansen. N’hi ha que estan contents, n’hi ha que estan eufòrics, n’hi ha que estan cansats. Hi ha nens, avis,mares, joves esportistes... tot i no ser un cim massa gran, hi cap tothom.
Nosaltres, gairebé els més estrafolaris, “armats” gairebé fins les dents, amb casc, cordes i tota mena de ferralla que va deixant tot un seguit de sorolls al nostre pas.
Per cert, parlant de material, hem utilitzat un joc de friends, i els tascons només els hem passejat. Tot i que poden ser útils, reconec la preferència pels “amics” d’expansió.
Fem un mossec i de les dues opcions que tenim, decidim que després del que hem fet, ja seguim fins el final. L’opció fàcil hauria estat tornar pel camí que havíem pujat, però com que som d’aquella mena de gent que ens agrada complicar-nos sempre una mica prenem el camí cap a l’objectiu plantejat abans de sortir. Només un entrebanc o la fatiga ens hauria fet retornar pel camí curt.
Toca tornar a baixar per la Xemeneia, tornar a fer el camí fins la Bretxa Durier, i aquí continuar la cresta fins el Pic Barbet, últim objectiu del dia.
Ampliant es pot veure gent baixant per la xemeneia
Cal parar esment a un comentari, i és que la famosa bretxa Durier va ser “creada” artificialment per un senyor amb el mateix nom, a base d’explosions que van fer volar tot un rocam fins a deixar al descobert des de la cara Sud, la vertical cara Nord.
D'esquerra a dreta: Canigó, Bretxa Dubier i Pic Barbet
L’ascensió comença per terreny mig herbós. Als pocs metres trobem a la nostra esquerra, penjat a la vertiginosa cara nord un gendarme inclinat el qual, per sort no hem d’arribar-hi. Aquesta aresta, encara suau per la cara sud, contrasta amb els estimballs que hi ha a la cara Nord, la qual a la seva base encara té restes de gelera.
Després d’un lleuger descens, en un coll molt marcat, comença el tram més llarg d’escalada del dia. Són 25 mts amb algun pas de IV+/V. Estem segurs que hem errat en el recorregut, doncs la ressenya ens donava un grau de III. Segurament ens ho hem agafat massa per la dreta enlloc d’ascendir ben bé per l’aresta, ha estat la zona amb més dificultat de tota la ruta. Pocs metres després arribem a un tram d’uns 3 mts d’alçada de III que ens porta directament al Pic Barbet.
Des d’allà veiem la perspectiva de tot el que hem fet, una ruta moderadament exigent i altament gratificant que es pot fer amb unes poques hores, ara en portem cinc, i en queda una fins el cotxe.
Veiem el refugi als nostres peus, ens queda baixar des del Pic Barbet per un camí quasi tant ben marcat com la ruta normal.
Al final del dia haurem fet quatre camins del Canigó ...i una cervesa ben fresca al refugi.
Vista des del Refugi: Bretxa Durier i Canigó a la dreta



Marc i Lluís

Cap comentari: