L'objectiu dels autors que hi col.laboren és facilitar informació de les activitats que han fet, mitjançat tracks, ressenyes, fotos o vídeos. elsdalton@gmail.com.
Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions

dimecres, 17 de maig de 2017

Cambradase: Canal Gigoló i descens per la Central

El Bernat segueix el seu procés d'introducció a aquest tipus d'alpinisme. És jove i segur que podria anar a passos més de gegant, però com que l'acompanya un clàssic com jo, prefereixo que el seu bagatge sigui clàssic. Per tant, avui tornem a fer una de les clàssiques de Cambradase. Fa poc vam fer la Vermicelle i avui toca la Gigoló.
Ja som al Maig però la generositat nivològica d'enguany ens permet fer l'activitat amb esquís des de gairebé a 10 minuts del cotxe que hem deixat a Eina.
Tenim una neu encara abundant, minvant a la cara sud, però generosa a les zones obagues, i fins i tot excessiva dins la canal (després imatges).

No estem sols, hi ha varis grups però tots s'encaren cap a la Vermicelle. La nevada recent ha deixat un  paisatge hivernal altre cop, maco, però per a qui obre via, complicat, cansat. Els tardaners vermicellencs ja ho tenen fàcil, però nosaltres som els primers gigolós del dia, o sigui que a obrir traça toca!




L'aproximació la fem a una bona velocitat, delicada a la part del bosc, on hem d'anar buscant la neu encara escassa entre arbres i roques, però ja uniforme, franca i ràpida quan ja som a les envistes de tota la muralla, sense arbres pel davant.
Les Zetes del fort pendent proper a la via ja es compliquen una mica, la neu és a voltes dura i a moments tova i inconsistent, fem dos passos amunt i un avall, per sort el resultat encara és positiu. Però hi ha un moment que decidim treure'ns els esquís perquè l'avanç és massa lent, això passa a pocs metres de l'entrada de la via.





Fem terrasseta amb vistes per poder fer un bon canvi d'eines. Al peus passem d'esquís a grampons, i a les mans, de pals a piolets. Un cop adaptats al nou medi seguim amunt.
L'avanç és lent, a estones penós. L'abundant neu ens fa pujar amb dificultat i fatiga, però la nostra decisió supera la dificultat.


 
El primer ressalt que hi hauria d'haver, és gairebé inexistent, el superem com si no hi fos, de fet, el Bernat ni se n'adona que hi havia un ressalt. Anem pujant en línia recta, i només ens desviem una mica quan veiem que ens enfonsem massa, la intuïció ens fa buscar en tot moment la neu més franca.
Anem fent trams i anem fent descansos amb l'excusa de tirar alguna foto, i, entre una cosa i altra, el mur final se'ns va aproximant. La sortida és tot neu, només es veu a l'esquerra unes roques les quals he vist en alguns vídeos que fan servir d'escapatòria per sortir de la via.


En molts dels vídeos no hi ha tanta neu, la part final sol ser un mur de roca bastant vertical, però com que avui es veu bé, tirarem pel dret, no anirem a buscar les roques de l'esquerra en forma d'escala.
No ens encordem, potser no fem bé però la neu que hi ha ens dóna seguretat. M'enfilo amunt fins que amb la pala del piolet arribo a la cornisa, em dedico uns minuts a trencar-la per facilitar l'accés. Un cop obert el pas m'encaro amunt, queden només dos metres per sortir del forat. Aquest tram és una petita trampa, concs la neu és més inconsistent que el que hem fet fins ara, és buida i no toca a la roca, per tant, malgrat l'aspecte de confiança que dóna a primer cop d'ull, no n'hem tingut tanta per fer els passos de sortida. El piolet de seguida toca la roca i almenys ens hi podem afiançar amb seguretat. Una tibada, dues, i ja som dalt. Enhorabona Bernat!!




video

Després dels esbufecs de la pujada, ara podem gaudir de l'esplèndid dia que ens fa. Acabem d'arribar al cim del Cambradase occidental, ho tornem a celebrar, i prosseguim el camí cap el descens, cap a la canal Central que ja ens espera.


La baixada per la central ja comença a ser una clàssica. La que el primer dia l'encares amb respecte, després d'uns quants cops t'hi has familiaritzat, i, ja ho diuen, la confiança fa....
Broma a part, la gaudim com sempre, sobre tot quan pensem amb els que l'estan fent a peu, que també es fa però és sempre més llarg i penós.
Justament, un dels alicients que trobo en fer muntanya hivernal, és que t'estalvies totes aquelles baixades llaaaargues i fatigoses que queden un cop ets dalt del cim. Amb els esquís es fan sempre amb una bona rialla.
Acabada la canal, avui anem a buscar una alternativa a la baixada que fem sempre. Encarem la baixada per l'esquerra de la vall i arribem amb certa facilitat a la part alta de l'estació. D'allà fins baix és un curt tràmit. El cotxe i el dinar ens esperen.



Powered by Wikiloc
Nota: La bateria només va durar fins el cim, però vam baixar ;-)

dissabte, 11 de juliol de 2015

Aresta del Pic de Coma d'Or al Puigpedrós de Lanós

Avui toca una sortida una mica alpina que combina una bona caminada i una part d'aresta entretinguda. Amb el Cinto hem coincidit que l'ascensió fins el segon cim del dia ha estat maca, molt maca. Es una grimpada amb roca ferma d'una dificultat de II fins a III+ molt mantinguda durant quasi tota l'ascensió. No podem dir ben bé el mateix del descens del Coma d'Or ja que la qualitat de la roca et fa desconfiar molt en cada pas. Però ara ho expliquem amb més detall:
Des del coll del Pimorent, agafem una pista forestal i pujem amb cotxe fins a un aparcament que hi ha a tocar d'una instal.lació de captació d'aigua. Som ben bé al mig de la coma de'n Garcia i ens quedarà fer a peu la part alta fins el coll d'aquesta coma. Amb uns 45 min som a al coll, que ja ens ofereix unes vistes de tota la ruta que farem aquest matí. Anem d'hora, el Sol tot just treu el cap pel coll de la Coma de'n Garcia.

Darrera nostre queda la Coma de'n Garcia, avui mig tapada per la boira que ens anuncia l'esperat canvi de temps després de tants dies de calor intensa.

Superat el coll, prosseguim la ruta direcció al primer cim, el Coma d'Or (2.826 m.) per camí ben marcat que va resseguint les llomades de la carena. Només els metres finals abans d'arribar al cim ens fan moure una mica l'esquelet per superar el curt pas aeri que hi ha. Ens recorda el Pas de Mahoma, d'obligat compliment per arribar al cim de l'Aneto, però aquest últim te un xic més d'entitat.




Felicitacions, i sense perdre gaire temps prosseguim. La "gavatxa" deixa anar un airet força fresc a asquestes hores i ens ofereix una certa incomoditat, més val moure'ns.
Comença la baixada encara amb dubtes del què farem per baixar el mur que tenim davant. En diferents ressenyes hem vist que alguns el superen amb un ràpel, altres desgrimpant. Anem a treure el cap i valorem.



Li trobem punts febles a la paret, això vol dir que de moment no treiem la corda. Aquest primer mur ofereix una roca relativament bona i, tot i ser força vertical el baixem sense corda, per cert, no trobem la corda fixa que hem llegit en alguna ressenya.


Superat el primer mur queda la segona part més descomposta i que és la que més ens ha costat. La inseguretat de la part baixa ens fa extremar precaucions fins que arribes a la Portella Roja.


Superada la primera part vertical i franca, queda la segona no tant vertical però més precària

Un cop al coll, comença una roca totalment diferent, ferma i amb amb molt bones preses durant tota l'ascencsió. Es van seguint tota una sèrie de gendarmes i murs que, al donar-nos tanta confiança la roca que trobem, juguem a pujar-los tots. És una ascensió mantinguda i atlètica que t'obliga a aturar-te per recuperar l'alé. Fins i tot alguns punts verticals tenen tan bones preses que ens hi llencem per la via directa. L'aresta acabarà sent una de les ascensions més franques que hem trobat amb temps. Fins i tot, amb l'emoció i l'activitat, hem oblidat de posar-nos el casc, cosa que no ens havia passat mai.
De vegades ja hem portat corda i material a passejar dins la motxil.la i no l'hem tret, però aquest cop fins i tot el casc, i reconeixem que no és un bon exemple i ens prometem no repetir "el despiste".






Mirant enrere, el Coma d'Or es mostra imponent, amb les dues pars diferenciades, la part alta, amb roca més negra i vertical, però bona roca. I la baixa, força dreta també i amb roca més descomposta.




Així doncs avui tampoc haurem tret la ferralla i les cordes de la motxil.la. No hem hagut de valorar el fer-ho servir. Bé, a l'últim mur abans del cim, hem triat una opció que potser si que ens hauria calgut. Enlloc d'ascendir-lo per l'esquerra com diuen algunes ressenyes, ho hem fet per una canaleta vertical a la dreta del mur. A diferència de la resta de la via, hi havia més escassetat de preses i hi havia alguns blocs que semblen inestables. Creiem que pot ser IV.

Última canal, evitable per l'esquerra del mur

Un cop superat el mur, ja s'endevina el final de l'aresta amb el cim ben a prop. Ens felicitem per la bonica ruta que hem fet i decidim anar a esmorzar als llacs que hi ha sota el coll. A dalt fa encara una mica d'aire i sembla que allà baix estarem més bé.
Vista dels llacs desde la Portella Roja

Resulta que durant la ruta he perdut la cantimplora, només disposem de l'aigua del Cinto i aquesta ja se'ns acaba. Per sort l'aigua d'aquests llacs és cristal.lina, esperem que no ens faci mal. Durant la ruta de tornada també repostarem del torrent de la Coma de'n Garcia. Ens fiem de tota l'aigua d'aqui dalt, menys de la que hi ha bestiar per sobre nostre.
Un cop ben recuperats prosseguim la ruta ja que, tot i haver acabat l'aresta, des dels llacs hem de tornar a pujar gairebé fins l'avantcim del Coma d'Or. És una pujada no gaire llarga però a aquestes alçades del dia i amb el desnivell que portem, això ja comença a costar. Per sort anem fent descansets i contemplant la ruta que hem fet, a tohora davant nostre. Sembla posada expressament per deleitar-nos de l'activitat feta i així no es faci la pujada tant dura.
De pujada, el Coma d'Or i la Portella Roja

...i seguim pujant, i mirant la Portella Roja i l'aresta del Puigpedrós

...i mirant avall l'estany de Lanós i el Carlit al fons

Un cop a dalt ara si, avall que fa baixada.....bé, ........encara no, encara ens queda una petita pujada fins el coll de la coma de'n Garcia que un cop hi arribem les cames es neguen a fer ni un pas si no els prometem que hem acabat les pujades. Promesa feta i avall a buscar els cotxes. 
En total 5 hores d'activitat molt ben feta i desfeta pel Cinto i el Lluís.
Mirant enrere quan anem camí del Coll de la Coma de'n Garcia

Baixant per la Coma de'n Garcia, amb "la gavatxa" al fons





dilluns, 2 de setembre de 2013

Breithorn (4.165 mts.). Debut familiar.

El Bretihorn, de 4.165 mts., és un quatre mil molt assequible. Perquè? Doncs perquè la tecnologia alpina, concretament Suïssa, ens apropa molt i molt al seu cim, fins al punt que, si tens unes dosis d'alpinisme, "només" caldrà fer 400 mts de desnivell.
El només, entre-cometes, perquè l'alçada, l'entorn de glacera i el pendent que hi ha al final, el faran prou repte per a qualsevol poc avesat al món alpí.
És aquest el motiu pel qual hem triat aquest cim per a la iniciació. Ens encordarem dos adults i entremig les filles de 9 i 12 anys. Podrem tots plegats? Tenim un repte familiar.

Ens posem en situació, extret de la Viquipèdia:
El Breithorn és una muntanya dels Alps Penins situada entre Itàlia i Suïssa, considerada una de les muntanyes de més de 4.000 metres d'alçada més fàcils dels Alps
La ruta normal (SSO) continua per sobre la glacera abans de pujar cap al cim per unes rampes de neu de 35º. Tot i les aparents facilitats, els alpinistes inexperimentats poden trobar-se amb serioses dificultats si no vigilen amb les esquerdes en la glacera de Plateau Rosà, les cornises o bé en cas de mal temps. 
Per als alpinistes amb més experiència que volen un major repte, la travessa de la cresta del Breithorn és una bona opció.


Abans de fer el cim hem fet ja una petita sessió de com portar grampons i piolet i com fer servir aquest últim en cas de caiguda, per tant ja anem amb una mínima preparació.
El fet d'encordar-nos ja ens és habitual gràcies a algunes algunes sortides que hem fet. Tot a punt pel repte.
Comencem d'hora. A les set del matí ja surt el primer telefèric i volem ser-hi puntuals. Si haguéssim dormit al refugi que hi ha al Klein Matterhorn no hauriem hagut de matinar tant, però també hauria encarit més la sortida. En aquest cas cal pensar en la multiplicació de les despeses per quatre.
Resum, toca llevar-se a les 5 al càmping de Tash, agafar el tren que porta fins a Zermatt i allà agafar el telefèric que ens pujarà al Klein Matterhorn. Tot un garbuix tecnològic i d'horaris, però que si no fos així seria molt més complicat i costós pel que fa a l'esforç que implicaria.
El telefèric apropant-se al Petit Cerví. Foto hivernal.
El Klein Matterhorn, o Petit Cerví, és la muntanya on va a parar el telefèric que puja des de Zermatt, punt final del trajecte i inici de l'activitat, tant per alpinistes, com per esquiadors que llisquen per la glacera que hi neix.
El cim fa 3.883 mts., i el telefèric arriba fins els 3.820 mts. És el telefèric més alt d'Europa. Acaba ben bé a la paret Nord de la muntanya, llavors mitjançant un túnel la travesses de cap a cap fins la cara sud, i vas a parar a les portes del refugi, el més comercial i sofisticat que he vist mai. A la planta baixa hi ha botiga de records, els lavabos i un bar. A la planta de dalt hi ha les habitacions.
El Klein Matterhorn a la dreta i el Breihorn a l'esquerra.


Es pot observar a la cara nord la caixa de recepció del telefèric, i la cara sud amb el refugi.

A l'exterior del refugi els esquiadors es calcen els seus estris, i els alpinistes també. Surten tots cap el seu destí, però uns avall i els altres amunt, bé, si que hem de baixar una mica també, fins el Plateau Rosa.
I així, un cop "armats" amb piolets i grampons, i ben encordats, iniciem el repte.
Un cop aquí dalt, el paisatge ferèstec, vertical i pedregós de la cara nord, es converteix en suavitat de formes, tot blanc i arrodonit.
El Breithorn des del mig del Plateau Rosa
Les primeres passes són molt fàcils, baixar una mica, i després travessar la gran esplanada del Plateau Rosa, on hi cabrien uns quants camps de futbol, bastants.


Quan el pla deixa pas als primers graus d'inclinació, ja fa estona que caminem, és l'hora de treure'ns la roba que ens sobra i començar a mirar cap amunt. Hi ha força gent davant nostre i hi ha molt bona traça. A més, amb la neu recent no s'hi veuen esquerdes.
En començar l'ascensió en si, es nota l'alçada, que es manifesta en forma d'esbufecs sensiblement més forts. El pendent va sent cada cop més fort, i aquest arriba al màxim allà on el camí creua una feixa de roca. Arriba a 35º.
La neu tova d'avui no fa témer per una caiguda però si fos dura, caldria vigilar una mica més, sobre tot si t'acompanyen novells.

Metres finals. Al fons el Klein Matterhorn

Les parades sovintegen cada cop més, el ritme va sent més lent cada metre que puges. La poca o nul.la aclimatació que hem fet tots els que pugem es deixa entreveure en forma de bufades i parades. Per sort el desnivell a salvar és poquet i en una hora i mitja des de la sortida ja arribem a dalt.
Per un moment, el llom final més o menys suau per on pujàvem s'aplana i es converteix en una petita i subtil aèria aresta que qui no hi està habituat pot sobtar-li (la Núria em diu: "Es que no es veu el terra!!"). En pocs passos la superes i en el moment on s'eixampla una mica ja ets al cim.


Ens felicitem i ens abriguem perquè hi bufa una mica de vent gèlid, ens fem algunes fotos i cap avall que ja es comença a tapar.
De fet, la meteo d'ahir ja anunciava calma fins a migdia i tot seguit donaria pas a núvols i possibles tempestes. L'hem clavat, fins al punt que uns companys del càmping que pujaven 10 minuts més tard que nosaltres van arribar al cim i ja no van veure res, tot boira.
El que és la baixada la fem prou ràpid, només interrompuda per les cordades que ens creuem, que, tal i com he dit, no és que avui sigui molt complicada la neu, però ningú vol sortir de la traça.

Quan baixes de fer un cim d'alçada és quan sovint et venen els mals, en arribar al Plateau ja hi ha algun de nosaltres que comença a tenir mal de cap. És qüestió de temps perquè al final en tindrem tots.
I amb tres hores ja tornem a ser al refugi del Klein Matterhorn. Tot i que no hem estat gaire estona és important dir que hi hem arribat prou cansats. L'alçada i els contrastos de calor i fred hi deuen tenir a veure.
Un cop al refugi prenem alguna cosa calenta i no s'acaba aquí. Els Suïssos han fet del lloc un punt d'atracció turística, amb diferents entreteniments per qui no sigui ni esquiador ni alpinista. Es pot pujar amb ascensor i unes poques escales dalt del Klein Matterhorn i contemplar les vistes impressionants. Es pot baixar amb un altre ascensor fins a posar-te sota la gelera que baixa del Plateau, i visitar una cova excavada al gel, i diferents ornaments i escultures. I, fins i tot pots fer una ascensió improvisada al Cerví..... (foto).
El Breithorn des del cim (amb ascensor) del Klein Matterhorn

Escultura dins la cova de gel

"I climbed the Matterhorn"

El retorn a Zermatt el fem amb una sèrie de telefèrics i telecabines, que si no hi fossin, segurament no ens hauriem atrevit a fer aquest cim.



Repte assolit. Felicitats Marta, Núria i Ares.