L'objectiu dels autors que hi col.laboren és facilitar informació de les activitats que han fet, mitjançat tracks, ressenyes, fotos o vídeos. elsdalton@gmail.com.
Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions

dissabte, 11 de juliol de 2015

Aresta del Pic de Coma d'Or al Puigpedrós de Lanós

Avui toca una sortida una mica alpina que combina una bona caminada i una part d'aresta entretinguda. Amb el Cinto hem coincidit que l'ascensió fins el segon cim del dia ha estat maca, molt maca. Es una grimpada amb roca ferma d'una dificultat de II fins a III+ molt mantinguda durant quasi tota l'ascensió. No podem dir ben bé el mateix del descens del Coma d'Or ja que la qualitat de la roca et fa desconfiar molt en cada pas. Però ara ho expliquem amb més detall:
Des del coll del Pimorent, agafem una pista forestal i pujem amb cotxe fins a un aparcament que hi ha a tocar d'una instal.lació de captació d'aigua. Som ben bé al mig de la coma de'n Garcia i ens quedarà fer a peu la part alta fins el coll d'aquesta coma. Amb uns 45 min som a al coll, que ja ens ofereix unes vistes de tota la ruta que farem aquest matí. Anem d'hora, el Sol tot just treu el cap pel coll de la Coma de'n Garcia.

Darrera nostre queda la Coma de'n Garcia, avui mig tapada per la boira que ens anuncia l'esperat canvi de temps després de tants dies de calor intensa.

Superat el coll, prosseguim la ruta direcció al primer cim, el Coma d'Or (2.826 m.) per camí ben marcat que va resseguint les llomades de la carena. Només els metres finals abans d'arribar al cim ens fan moure una mica l'esquelet per superar el curt pas aeri que hi ha. Ens recorda el Pas de Mahoma, d'obligat compliment per arribar al cim de l'Aneto, però aquest últim te un xic més d'entitat.




Felicitacions, i sense perdre gaire temps prosseguim. La "gavatxa" deixa anar un airet força fresc a asquestes hores i ens ofereix una certa incomoditat, més val moure'ns.
Comença la baixada encara amb dubtes del què farem per baixar el mur que tenim davant. En diferents ressenyes hem vist que alguns el superen amb un ràpel, altres desgrimpant. Anem a treure el cap i valorem.



Li trobem punts febles a la paret, això vol dir que de moment no treiem la corda. Aquest primer mur ofereix una roca relativament bona i, tot i ser força vertical el baixem sense corda, per cert, no trobem la corda fixa que hem llegit en alguna ressenya.


Superat el primer mur queda la segona part més descomposta i que és la que més ens ha costat. La inseguretat de la part baixa ens fa extremar precaucions fins que arribes a la Portella Roja.


Superada la primera part vertical i franca, queda la segona no tant vertical però més precària

Un cop al coll, comença una roca totalment diferent, ferma i amb amb molt bones preses durant tota l'ascencsió. Es van seguint tota una sèrie de gendarmes i murs que, al donar-nos tanta confiança la roca que trobem, juguem a pujar-los tots. És una ascensió mantinguda i atlètica que t'obliga a aturar-te per recuperar l'alé. Fins i tot alguns punts verticals tenen tan bones preses que ens hi llencem per la via directa. L'aresta acabarà sent una de les ascensions més franques que hem trobat amb temps. Fins i tot, amb l'emoció i l'activitat, hem oblidat de posar-nos el casc, cosa que no ens havia passat mai.
De vegades ja hem portat corda i material a passejar dins la motxil.la i no l'hem tret, però aquest cop fins i tot el casc, i reconeixem que no és un bon exemple i ens prometem no repetir "el despiste".






Mirant enrere, el Coma d'Or es mostra imponent, amb les dues pars diferenciades, la part alta, amb roca més negra i vertical, però bona roca. I la baixa, força dreta també i amb roca més descomposta.




Així doncs avui tampoc haurem tret la ferralla i les cordes de la motxil.la. No hem hagut de valorar el fer-ho servir. Bé, a l'últim mur abans del cim, hem triat una opció que potser si que ens hauria calgut. Enlloc d'ascendir-lo per l'esquerra com diuen algunes ressenyes, ho hem fet per una canaleta vertical a la dreta del mur. A diferència de la resta de la via, hi havia més escassetat de preses i hi havia alguns blocs que semblen inestables. Creiem que pot ser IV.

Última canal, evitable per l'esquerra del mur

Un cop superat el mur, ja s'endevina el final de l'aresta amb el cim ben a prop. Ens felicitem per la bonica ruta que hem fet i decidim anar a esmorzar als llacs que hi ha sota el coll. A dalt fa encara una mica d'aire i sembla que allà baix estarem més bé.
Vista dels llacs desde la Portella Roja

Resulta que durant la ruta he perdut la cantimplora, només disposem de l'aigua del Cinto i aquesta ja se'ns acaba. Per sort l'aigua d'aquests llacs és cristal.lina, esperem que no ens faci mal. Durant la ruta de tornada també repostarem del torrent de la Coma de'n Garcia. Ens fiem de tota l'aigua d'aqui dalt, menys de la que hi ha bestiar per sobre nostre.
Un cop ben recuperats prosseguim la ruta ja que, tot i haver acabat l'aresta, des dels llacs hem de tornar a pujar gairebé fins l'avantcim del Coma d'Or. És una pujada no gaire llarga però a aquestes alçades del dia i amb el desnivell que portem, això ja comença a costar. Per sort anem fent descansets i contemplant la ruta que hem fet, a tohora davant nostre. Sembla posada expressament per deleitar-nos de l'activitat feta i així no es faci la pujada tant dura.
De pujada, el Coma d'Or i la Portella Roja

...i seguim pujant, i mirant la Portella Roja i l'aresta del Puigpedrós

...i mirant avall l'estany de Lanós i el Carlit al fons

Un cop a dalt ara si, avall que fa baixada.....bé, ........encara no, encara ens queda una petita pujada fins el coll de la coma de'n Garcia que un cop hi arribem les cames es neguen a fer ni un pas si no els prometem que hem acabat les pujades. Promesa feta i avall a buscar els cotxes. 
En total 5 hores d'activitat molt ben feta i desfeta pel Cinto i el Lluís.
Mirant enrere quan anem camí del Coll de la Coma de'n Garcia

Baixant per la Coma de'n Garcia, amb "la gavatxa" al fons





dilluns, 2 de setembre de 2013

Breithorn (4.165 mts.). Debut familiar.

El Bretihorn, de 4.165 mts., és un quatre mil molt assequible. Perquè? Doncs perquè la tecnologia alpina, concretament Suïssa, ens apropa molt i molt al seu cim, fins al punt que, si tens unes dosis d'alpinisme, "només" caldrà fer 400 mts de desnivell.
El només, entre-cometes, perquè l'alçada, l'entorn de glacera i el pendent que hi ha al final, el faran prou repte per a qualsevol poc avesat al món alpí.
És aquest el motiu pel qual hem triat aquest cim per a la iniciació. Ens encordarem dos adults i entremig les filles de 9 i 12 anys. Podrem tots plegats? Tenim un repte familiar.

Ens posem en situació, extret de la Viquipèdia:
El Breithorn és una muntanya dels Alps Penins situada entre Itàlia i Suïssa, considerada una de les muntanyes de més de 4.000 metres d'alçada més fàcils dels Alps
La ruta normal (SSO) continua per sobre la glacera abans de pujar cap al cim per unes rampes de neu de 35º. Tot i les aparents facilitats, els alpinistes inexperimentats poden trobar-se amb serioses dificultats si no vigilen amb les esquerdes en la glacera de Plateau Rosà, les cornises o bé en cas de mal temps. 
Per als alpinistes amb més experiència que volen un major repte, la travessa de la cresta del Breithorn és una bona opció.


Abans de fer el cim hem fet ja una petita sessió de com portar grampons i piolet i com fer servir aquest últim en cas de caiguda, per tant ja anem amb una mínima preparació.
El fet d'encordar-nos ja ens és habitual gràcies a algunes algunes sortides que hem fet. Tot a punt pel repte.
Comencem d'hora. A les set del matí ja surt el primer telefèric i volem ser-hi puntuals. Si haguéssim dormit al refugi que hi ha al Klein Matterhorn no hauriem hagut de matinar tant, però també hauria encarit més la sortida. En aquest cas cal pensar en la multiplicació de les despeses per quatre.
Resum, toca llevar-se a les 5 al càmping de Tash, agafar el tren que porta fins a Zermatt i allà agafar el telefèric que ens pujarà al Klein Matterhorn. Tot un garbuix tecnològic i d'horaris, però que si no fos així seria molt més complicat i costós pel que fa a l'esforç que implicaria.
El telefèric apropant-se al Petit Cerví. Foto hivernal.
El Klein Matterhorn, o Petit Cerví, és la muntanya on va a parar el telefèric que puja des de Zermatt, punt final del trajecte i inici de l'activitat, tant per alpinistes, com per esquiadors que llisquen per la glacera que hi neix.
El cim fa 3.883 mts., i el telefèric arriba fins els 3.820 mts. És el telefèric més alt d'Europa. Acaba ben bé a la paret Nord de la muntanya, llavors mitjançant un túnel la travesses de cap a cap fins la cara sud, i vas a parar a les portes del refugi, el més comercial i sofisticat que he vist mai. A la planta baixa hi ha botiga de records, els lavabos i un bar. A la planta de dalt hi ha les habitacions.
El Klein Matterhorn a la dreta i el Breihorn a l'esquerra.


Es pot observar a la cara nord la caixa de recepció del telefèric, i la cara sud amb el refugi.

A l'exterior del refugi els esquiadors es calcen els seus estris, i els alpinistes també. Surten tots cap el seu destí, però uns avall i els altres amunt, bé, si que hem de baixar una mica també, fins el Plateau Rosa.
I així, un cop "armats" amb piolets i grampons, i ben encordats, iniciem el repte.
Un cop aquí dalt, el paisatge ferèstec, vertical i pedregós de la cara nord, es converteix en suavitat de formes, tot blanc i arrodonit.
El Breithorn des del mig del Plateau Rosa
Les primeres passes són molt fàcils, baixar una mica, i després travessar la gran esplanada del Plateau Rosa, on hi cabrien uns quants camps de futbol, bastants.


Quan el pla deixa pas als primers graus d'inclinació, ja fa estona que caminem, és l'hora de treure'ns la roba que ens sobra i començar a mirar cap amunt. Hi ha força gent davant nostre i hi ha molt bona traça. A més, amb la neu recent no s'hi veuen esquerdes.
En començar l'ascensió en si, es nota l'alçada, que es manifesta en forma d'esbufecs sensiblement més forts. El pendent va sent cada cop més fort, i aquest arriba al màxim allà on el camí creua una feixa de roca. Arriba a 35º.
La neu tova d'avui no fa témer per una caiguda però si fos dura, caldria vigilar una mica més, sobre tot si t'acompanyen novells.

Metres finals. Al fons el Klein Matterhorn

Les parades sovintegen cada cop més, el ritme va sent més lent cada metre que puges. La poca o nul.la aclimatació que hem fet tots els que pugem es deixa entreveure en forma de bufades i parades. Per sort el desnivell a salvar és poquet i en una hora i mitja des de la sortida ja arribem a dalt.
Per un moment, el llom final més o menys suau per on pujàvem s'aplana i es converteix en una petita i subtil aèria aresta que qui no hi està habituat pot sobtar-li (la Núria em diu: "Es que no es veu el terra!!"). En pocs passos la superes i en el moment on s'eixampla una mica ja ets al cim.


Ens felicitem i ens abriguem perquè hi bufa una mica de vent gèlid, ens fem algunes fotos i cap avall que ja es comença a tapar.
De fet, la meteo d'ahir ja anunciava calma fins a migdia i tot seguit donaria pas a núvols i possibles tempestes. L'hem clavat, fins al punt que uns companys del càmping que pujaven 10 minuts més tard que nosaltres van arribar al cim i ja no van veure res, tot boira.
El que és la baixada la fem prou ràpid, només interrompuda per les cordades que ens creuem, que, tal i com he dit, no és que avui sigui molt complicada la neu, però ningú vol sortir de la traça.

Quan baixes de fer un cim d'alçada és quan sovint et venen els mals, en arribar al Plateau ja hi ha algun de nosaltres que comença a tenir mal de cap. És qüestió de temps perquè al final en tindrem tots.
I amb tres hores ja tornem a ser al refugi del Klein Matterhorn. Tot i que no hem estat gaire estona és important dir que hi hem arribat prou cansats. L'alçada i els contrastos de calor i fred hi deuen tenir a veure.
Un cop al refugi prenem alguna cosa calenta i no s'acaba aquí. Els Suïssos han fet del lloc un punt d'atracció turística, amb diferents entreteniments per qui no sigui ni esquiador ni alpinista. Es pot pujar amb ascensor i unes poques escales dalt del Klein Matterhorn i contemplar les vistes impressionants. Es pot baixar amb un altre ascensor fins a posar-te sota la gelera que baixa del Plateau, i visitar una cova excavada al gel, i diferents ornaments i escultures. I, fins i tot pots fer una ascensió improvisada al Cerví..... (foto).
El Breithorn des del cim (amb ascensor) del Klein Matterhorn

Escultura dins la cova de gel

"I climbed the Matterhorn"

El retorn a Zermatt el fem amb una sèrie de telefèrics i telecabines, que si no hi fossin, segurament no ens hauriem atrevit a fer aquest cim.



Repte assolit. Felicitats Marta, Núria i Ares.

divendres, 16 d’agost de 2013

Cresta dels Gourgs Blancs, i més

... O com fer deu tresmils en una jornada.
Sembla molt, però un cop has fet el desnivell inicial només es tracta de fer aquests cims per les arestes que els uneixen. La part inicial de la ruta, però, entranya una certa dificultat.
Tot seguit faig un llistat per ordre dels tresmils fets i després passarem a ressenyar-los:
1.- Jean Arlaud (3.065 m.)
2.- Gourgs Blancs (3.129 m.)
3.- Torre Armengaud (3.115 m.)
4.- Lourde Rocheblave (3.104 m.)
5.- Saint Saud (3.043 m.)
6.- Camboué (3.003 m.)
7.- Clarabide Oriental (3.012 m.)
8.- Clarabide Central (3.020 m.)
9.- Clarabide Occidental (3.008 m.)
10.- Gias (3.011 m.)

El track de la ruta donarà una mica d'orientació de com estan situats aquests tresmils. El recorregut l'hem fet de dreta a esquerra, és a dir d'Est a Oest.



El punt de partida és l'aparcament de la vall d'Estós. Arribarem al refugi d'Estos després d'una bona caminada, això si, molt ben feta amb tots els companys del Centre Excursionista de Santpedor.
És molt aconsellable arribar al refugi el dia abans i començar l'endemà d'hora al matí perquè la ruta que ens espera serà llarga. Tot i que es pot començar des de baix, des de l'aparcament, representaria sumar com a mínim tres hores més de patejada.
Comencem la marxa d'aproximació al refugi entre dubtes de si ens plourà. Els dubtes s'esvaeixen aviat, al cap de pocs minuts ja ens visiten les primeres gotes. Xubasquero? Samarreta? Ara posa, ara treu... perque la pujada ha estat ara plou, ara fa sol. En fi...



Un cop al refugi recuperem forces i preparem els grups de l'endema. Hi haurà un grup nombrós que anirà diretament als Clarabides i al Gias. El Bernat i jo ho complicarem una miqueta més.

Són les 7 del matí, potser mitja hora més tard del que hauriem volgut començar, però com que la nit ha sigut freda ja ens va bé. Amb el Bernat comencem decidits per una pujada també decidida per la vora del Barranc del Forau de Ó (algun nom més curt?), que desaigua les neus de tota el vessant des del Port d'Ó, primer objectiu del dia.

Hi som en poc més de dues hores. Ja hem fet uns mil metres de desnivell i ara començarà l'activitat de debó. Un cop al llac de Gias ja divisem gairebé tot el recorregut, sobre tot es veu bé la primera part, el Jean Arlaud i el Gourgs Blancs.
A la dreta el Port d'Ó, tot seguit el Jean Arlaud, el Gourgs Blancs, i més

El front fred que va passar ahir, ha deixat el dia seré però molt fred, encara hi ha restes de neu acabada de caure tot i ser el mes d'agost. Quan treiem el nas al vessant francés, la tramuntana que encara bufa ens etziba una plantufada. Decidim esmorzar al vessant sud amb solet i protegits del vent. Mai dóna bones sensacions el vent a la muntanya, per sort la previsió és que vagi afluixant.
El Seill d'era Baquo des de les proximitats del Port d'Ó. El Jean Arlaud queda just darrera.

Hem refet forces en poca estona però també ens hem refredat una mica. Des d'on som, veiem el primer tres mil amenaçant. El mur del Jean Arlaud imposa una mica, però a mida que t'hi vas apropant li vas veient els punts febles, per on haurem de pujar.



Pujarem primer en vertical fins trobar una vira herbosa en diagonal que creua la paret pujant d'esquerra a dreta. Un cop al final de la feixa la tendència serà tornar a l'esquerra per anar a buscar el fil de la cresta que en pocs metres acaba al cim del Jean Arlaud.

Recorregut realitzat 

Aproximació a la paret, avui el Bernat farà una bona sessió pràctica d'alpinisme.


Feixa diagonal


Punt més delicat tot acabant la feixa


Cresta final abans del Jean Arlaud

La baixada d'aquest cim és força vertical, es veu algun equipament per rapelar, però també es pot fer desgrimpant. La segona opció és la que prenem. Anant amb comtpe es pot fer prou bé. S'acaba la curta baixada sortint de la canal per on anàvem, tot fent un flanqueig una mica aeri fins el coll del Jean Arlaud.




Des del coll fins el Gourgs Blancs, punt més alt de la jornada, no hi ha grans dificultats. Arribem a dalt, gaudim de les vistes, fem fotos i prosseguim, que encara ens queda molt.




Arribant al Gourgs Blancs, el Jean Arlaud ens queda una mica avall ja.

Placa commemorativa a Jean Arlaud dalt del Gourgs Blancs
.
Anem molt bé de temps però a partir d'aquí en perdem una mica de manera involuntària. Mira que havíem llegit ressenyes i estàvem advertits. Pel fil de l'aresta et trobes l'avantcim i després un seguit de gendarmes que et barren el pas, sobre tot per baixar-los, fins al punt que hem hagut de desgrimpar i fer un ràpel per arribar a les fites que serien les de la ruta normal per fer el Gourgs Blancs des del port de Gias, i que passen un metres per sota l'aresta, pel vessant sud. El millor des del cim és encarar ja aquesta ruta, abandonant el fil de l'aresta

Descens en ràpel per recuperar el camí
Arribar a la Torre Armengaud ens ha costat mitja hora mès del previst. En fi, ens haurem d'afanyar per recuperar l'horari marcat i poder contactar amb els companys que van als Clarabides.

Ampliant, som els dos puntets damunt la Torre Armemgaud, gentilesa de dos nous companys fets a la muntanya. Gràcies Francesc i Montse.


Des d'aquí, per arribar al Lourde Rocheblave cal fer servir encara les mans en alguns passos, i si hi ha algun dubte de seguir el fil de l'aresta, les fites que passen per sota, per la cara sud, t'ajuden a orientar el camí. Un cop dalt, mirem els propers objectius que es separen una mica de la ruta lògica. Si seguíssim carena enllà, arribariem al Port de Gias ràpidament, però al final ens decidim a fer la ruta prevista, el Saint Saud i el Camboué.
Fent un repàs de la cresta feta. A la vista el Gourgs Blancs i la Torre Armengaud des del Rocheblave.


Desde el Lourde Rocheblave divisem els companys al Clarabide Central


Davant, i sortint de l'aresta principal es divisen els dos propers cims, el Saint Saud i el Camboué
Del Saint Saud cap el Camboué, davant nostre...

...I girant enrere, l'aresta feta, Gourgs Blancs, Torre Armengaud, Lourde Rocheblave, i el Saint Saud que queda just davant dels tres.

El primer ens ve gairebé de baixada i per terreny ample. Per fer el segon hem de fer servir una mica les mans per superar alguns passos de l'aresta i del vessant sud, que és per on passarem majoritàriament.
En aquest, com en els altres cims, ens felicitem i prosseguim, amb la vista al Port de Gias, enguany, amb el seu vessant Nord ple de neu que ens dificulta l'accés normal. Ja estem avistant els possibles accessos. Ens decidim de no posar grampons i de superar la neu just per sobre. Un cop superat veiem que no era la millor opció perquè hem trobat un pas delicat, potser el més arriscat de la jornada. Passar uns metres més amunt segurament hauria estat més segur.




Arribem al port de Gias i ja "només" ens queden quatre cims, els tres Carabides i el Gias.
Per tal d'anar ràpid, decidim deixar les motxil.les aquí, encara que això representi l'obligatorietat de tornar-hi a passar a recollir-les.
Els tres Clarabides, vist el que hem fet, són carents de dificultat. El quart, el Gias, ens obliga altre cop a usar les mans. Com  a curiositat dir que la torre final d'aquest cim és de roca calcària, l'única d'aquesta mena que hem tocat en tota la jornada.
Clarabides Central i Occidental amb el caraterístic to rogenc


El Gias des del Clarabide Central.

Aproximant al mur final del Gias que se supera per unes canals ben marcades.

En 40 min. tornem a ser a recollir motxil.les i cap avall a buscar els companys que ens haviem creuat just al port de Gias.
La baixada es fa llarga, sobre tot després de la jornada que portem. Trobem els companys dinant i retornem tots junts, primer cap el refugi, i després cap el cotxe, que seran dues hores més.
Total de la Jornada, 9 hores fins el refugi, més dues fins els cotxe.

Bernat i Lluís