L'objectiu dels autors que hi col.laboren és facilitar informació de les activitats que han fet, mitjançat tracks, ressenyes, fotos o vídeos. elsdalton@gmail.com.
Alpinisme
Escalada
Ferrades
Gel i neu
Expedicions

dilluns, 15 de juliol de 2013

Montblanc, 29 i 30 de juny de 2013

Qui ho diria. Fins ara, sempre que havia viatjat als alps a l'estiu, ho havia fet amb un sol de justícia i amb una calor insuportable per les autopistes franceses.
Aquesta vegada no sembla estiu. Ens acompanya els temps rúfol des de casa nostra fins a St. Gervais, punt final del trajecte. Anem a fer el Montblanc amb la colla bagenca del CEM, entre dubtes per les previsions de temps, però endavant.


Hem agafat un hotelet a St. Gervais perquè així l'endemà ja agafem el tren que surt d'allà mateix i ens porta a l'inici de l'ascensió. Es lleva el dia gris, aplomat, però de moment no plou.
Aquest "Tramway du Montblanc" inicia la ruta als 792 m. de St. Gervais i la finalitza a "nid d'Aigle", a 2.380 m. d'alçada, i fa el recorregut en 1 hora i 15 min. aproximadament.


El dia 29 de juny era el primer dia que el tren podia pujar fins a Nid d'Aigle perquè fins llavors el recorregut havia estat tapat per la neu, o sigui que el nostre era el primer tren a pujar. Ho va fer sense entrebancs fins l'últim túnel on, degut als cables de tensió massa baixos, segurament destensats durant els mesos d'hivern, van tocar el sostre de la màquina provocant una forta descàrrega elèctrica i la conseqüent parada del tren. Allà ens vem quedar en pana. Per sort, faltava poc per arribar a dalt.


Iniciem l'ascensió amb neu des del final del tren i amb una pluja que ens aniria calant per molta tecnologia aplicada a la nostra vestimenta que portéssim. Entre la humitat externa i la suor del cos, al final tens una desagradable sensació d'humitat, i quan pares, passes de la calor al fred en instants.


Superem el refugi de Tëte Rousse entremig de la boira. La pluja ha deixat pas a les volves de neu. Ens encarem al pas més delicat de l'ascensió, amb el sobrenom de "la bolera" per les pedres contínues que hi solen baixar a alta velocitat i que més val que no te'n toqui cap. Per sort, amb la nevada que cau, només hi baixen purgues de neu de tant en tant.


A partir d'aquí comença la llarga grimpada fins el refugi de Gouters. La neu i el vent, acompanyats per la fatiga de l'ascensió fan que arribem al refugi justets de forces i gairebé hipotèrmics. Els tremolors tarden gairebé una hora i algunes infusions a desaparèixer.


L'endemà a les 3 de la matinada comencem l'ascensió. El cel és seré però en sortir del refugi un vent glaçat d'uns 30-40 Km/h no ens deixa sentir gaire còmodes. Pujem tota la llarga llomada que hi ha fins el Dôme de Gouters a les fosques, i allà comença a despuntar el dia. Gairebé per instants, just quan el sol comença a acariciar el cim del Montblanc, el vent es reforça arribant a uns 70-80 Km/h. Quan ve alguna ràfega més forta gairebé ens tomba. Decidim parar un moment al refugi Vallot i allà acabarem de valorar si pujar o no. Molts tenim mans i peus glaçats. Ens han dit que estem a uns -17º, fa molt fred, i els que intenten l'aresta final se la juguen a que una ràfega els desequilibri. Els que van amb guia fan un curt intent, imagino que fins que els clients diuen que ja en tenen prou. La majoria van cap avall, avui no és bon dia de cim.




En baixar parem altre cop al refugi a agafar forces, sense que ho sembli són gairebé les 10, ja portem sis o set hores d'activitat, i un descans i un té calentet se'ns posarà molt bé per continuar el retorn. Com ha dit algun company, la moderna "Nau Enterprise" ens espera.



...I l'antic refugi a uns centenars de metres gairebé soterrat per la neu d'aquest any.


Comencem el descens per la llarga costa de l'Aiguille de Gouters extremant precaucions per la neu acumulada. De totes maneres la gaudim molt més que ahir quan vam pujar, sota una boira, una neu i un fred que molts recordarem temps.




En baixar tens la tensió per no equivocar-te, no entrebancar-te, i sobre tot per passar la "bolera" sense que et caigui res. Abans d'arribar-hi, un troç amunt, hem vist baixar una allau provocat per un esquiador. Per sort, els nostres crits han fet accelerar el pas als que eren enmig. L'esquiador ha vist el que ha provocat, s'ha tret els esquís i ha seguit baixant com tots els altres.
Un cop l'has superat sembla que tota la tensió desapareix i que el que queda a partir de llavors serà un passeig.


Encara que no ho sembli, el tram entre el refugi de Tête Rousse i el Nid d'aigle, on agafem el tren ,encara és molt llarg, però almenys ja no és tant tens. Fem trams caminant i trams "culenbajen". Arribem al trenet amb ganes de descansar i treure'ns les botes.

El Montblanc.... un altre dia. Aquesta nit ens espera una fondue a Xamonix!



La ruta:



I els companys de l'expedició. Joan, Xavier, Josep Mª, Carles, Pier, Isaac, Núria, Maurici, Alba, Francesc i Núria.



Lluís


2 comentaris:

Jaume Torreguitart ha dit...

Enhorabona i Felicitats Lluís i a tots els companys de la sortida. La muntanya és per gaudir-la, no per patir-la. Espero poder-vos acompanyar l'any vinent.
Jaume Torreguitart

Lluís Torra Baraldès ha dit...

Gràcies Jaume. Tens tota la raó...el que és important és la fondue del final ;-)