Cresta del Sol

En aquest article explicaré una altra esplèndida jornada alpinística, abans però, vull agrair aquest obsequi en forma de matinal als companys Antxi i Llorenç, equipadors de la via.

La Cresta del Sol, situada molt a prop de Sant Llorenç de Morunys, és potser una via que té més d’escalada que no pas de cresta en sí.
Tot i que passa pel fil de la carena, ens hem acostumat a fer una aresta sortejant blocs de granet o passos en terreny calcari, passos molt aeris i sovint horitzontals, i poc o molt poc equipament en general.

Aquesta inusual cresta de conglomerat ens ofereix, en primer lloc, un terreny que quan és pla hi abunda la vegetació, i quan és vertical ho és bastant més que la majoria de crestes. Així, quan progresses en horitzontal gairebé és innecessari l’ús de la corda ni que sigui en ensamble, i quan el terreny s’adreça, és necessari ascendir progressant en llargs i on hi ha un bon equipament, cosa que s’agraeix perquè la progressió aquesta roca és difícil de protegir.

L’aproximació per terreny boscós i accidentat és entretinguda, passa per varietat de racons i sense guanyar gaire desnivell fas un flanqueig per sobre el pantà de la Llosa amb petites pujades i baixades.

 

 La via comença en un coll evident a la part baixa de la cresta, amb un pas de III. Un cop superat, vas avançant entre vegetació i petites grimpades que et van servint per acostumar-te a aquest tipus de roca. Ens anem aproximant lentament a la part més imponent de la via. És una torre on des del peu fins dalt hi ha uns 110 mts. d’escalada entre III i IV+.

 

Aquests 110 mts. es poden fer, bé amb quatre llargs, que és el que preveuen els equipadors, bé en dos llargs molt llargs de gairebé 60 mts cad’un.

Els avantatges i desavantatges d’escollir una o altra opció són susceptibles d’avaluació per cada cordada: si es fa en quatre llargs el temps invertit és mes gran però la comunicació amb el company serà més bona. Per contra, si es fa en dos llargs -el nostre cas- el temps serà menor però la comunicació amb el company es veu molt minvada, fins al punt que en un moment vam haver de fer servir la tecnologia mòbil que sovint portem tots a sobre. Les característiques del recorregut fan que la sonoritat, sobre tot de la segona a la quarta reunió sigui gairebé nul·la.

Continuem amb un tram herbós i boscós alternant amb petites rampes de roca fins arribar a la part final on també progressem en cordada per fer els últims 20 metres d'escalada de màxim IV+.

En aquesta època de l’any, ja no pots començar gaire d’hora perquè, tot i que li dóna el nom a la cresta, el Sol ja és més mandrós. Li costa sortir i escalfar la roca i l’ambient, per tant no hem matinat gaire, i com que intentem no perdre mai el costum de fer un bon tec en acabar, el temps màxim que ens proposem és de quatre hores per fer tot el recorregut. L’hem acomplert de manera gairebé matemàtica: 2 hores per fer la via i dues més repartides entre aproximació i retorn.
 

El retorn tampoc deixa de ser curiós, un descens a voltes vertiginós per una canal tipus montserratí fins a trobar-te a la part baixa amb un ràpel primer i després amb un equipament un xic precari però efectiu. El retorn és més llarg que l'aproximació.

Deixem pas a la ressenya original a través d'aquest enllaç que us portarà a la descripció dels autors.


Màrius i Lluís